Soc Denisa Font, una mestra jubilada de l’escola francesa de Canillo. Llegeixo sovint els vostres escrits al diari BonDia. El 26 d’abril vau fer un escrit referent a l’escola de Canillo. És per aquest motiu que tinc el gust de contestar-vos algunes coses que em sembla que no són correctes (i perdoneu l’expressió).
Primer dieu que el 1980 les monges de la Sagrada Família volien instal·lar-se a Canillo i que el Comú cedeix l’Hostal del Comú a aquesta comunitat. Aquest Hostal no es trobava a la dreta pujant al carrer gran, sinó a l’esquerra, i l’arrendava a qui l’hi demanava. En aquell moment el senyor Roc Vidal i la seva esposa el van arrendar i com que ell es deia Roc li van posar Hostal Roc, i més tard el va comprar el Comú. Aquest hostal l’han portat durant dues generacions, primer com a hostal, després com a fonda i finalment com a restaurant i hotel. Aquesta caseta encara existeix i ara els seus descendents n’han fet un altre ús.
La casa d’enfront a la dreta es deia Cal Gascó i el propietari era el cònsol de Canillo en aquell moment. Aquesta casa el Comú la va vendre a un senyor de Cal Plandolit d’Ordino per 200 pessetes i amb aqueixos diners van comprar un terreny a la Coma de Ransol que conduïa al camí de les mines de Ferro (al segle XVIII n’hi havia moltes a Andorra). Quan es van acabar les mines, el senyor d’Ordino la va tornar al Comú perquè no li reportava res. Aleshores el Comú va desfer aquella casa que havia quedat sense herència i n’hi va construir una per a les monges.
Em sembla molt estrany que en aquell temps hi participés un arquitecte, perquè algú del poble que volia construir una casa només havia de demanar el permís de construir i de tallar arbres per a la fustamenta al Comú.
Aquests pagaments que va fer el Comú i el rector del poble no els contestaré perquè no he trobat cap font documentada que ho digui.
També m’estranya que es pa-gués en francs quan en aquell moment la moneda que circulava a Andorra era la pesseta.
L’any 1882, segons acta del Consell extraordinari de data 3 de juliol, arran d’una instància feta per dos veïns de Canillo, el Consell General donà la seva autorització “per establir en aquella parròquia una ensenyança per noyes confiada a les Religioses de la Sagrada Família concedeix facultat per edificar una casa destinada a aquest objecte y carta de vecindad a las Hermanas mestres desempenyan la ensenyansa aplaudint lo zel que manifestan los vehins de Canillo y en especial los que firmen la instancia presentada Nicolau Duedra, Pere Casal per a fomentarlos bona educació moral y cristiana en la seva parroquia (…)”
Dues padrines meves, la paterna i la materna, van freqüentar aquesta ensenyança i van aprendre l’ensenyament bàsic, la costura i a brodar. Segurament tenien una capella, perquè quan anava a l’escola, en una sala havia vist dibuixos religiosos. El 1912, l’escola fou tancada per falta d’assistència d’alumnes. Aquest edifici va servir aleshores a uns mestres espanyols, les seves aules es situaven a la planta baixa. El 1913, la senyora Concepció Naudi hi creà la primera escola francesa de Canillo. Es va casar amb el mestre espanyol, que es deia senyor Joan Pla, i va ser Madame Pla o la Madama, com l’hi deien a Canillo. Aquesta Madama va exercir durant 40 anys i fins al 1953 amb dos mestres més.
El 1965, el Consell de la Vall va construir una nova escola al cap del poble, en un local que es deia la Vicaria. La va inaugurar el cònsol, senyor Antoni Font, el meu pare que en pau descansi. Llavors el Comú es va posar a la casa de les monges fins que el senyor Enric Casadevall, que va ser cònsol, la va traslladar a l’edifici del telecabina. De l’antiga casa de les monges ara en diuen edifici sociocultural. Hi ha el casal dels padrins i alguna planta serveix per fer-hi treballs manuals.
Finalment, les escoles s’han de fer més grans degut a la forta emigració d’estrangers, sobretot portuguesos i argentins. Quasi 350 nens comparteixen l’escola entre l’andorrana i la francesa.
Agraeixo al senyor Josep Babot que m’ha donat alguna informació i també al diari BonDia per aquest escrit. 
Espero que no m’hagi fet massa pesada amb aquesta llarga carta. Simplement volia precisar alguns punts tot aportant informació complementària. No soc escriptora ni periodista, però m’agrada recordar coses del passat.
Gràcies per llegir-me.