La setmana de rogatives

Darrerament mirem més sovint al cel perquè necessitem aigua i per allò de a l’abril aigües mil, que llastimosament enguany no s’ha complert. També veiem als mitjans de comunicació que s’organitzen aplecs i professons per demanar la pluja al cel, així com misses amb oracions especials, dites ad petendam pluviam, amb la intenció de demanar aigua en abundància. L’aigua sempre ha estat un bé molt preuat i indispensable, sense ella, no hi ha vida.
Avui en dia, la seva escassetat ens la fa encara molt més preuada. Des de temps immemorials també ha estat un element simbòlic d’incomparable valor en les diferents cultures del planeta, és considerada un element purificador per la gran majoria de religions, creient també que algunes fonts o brolladors són sagrats o afavoridors. Molts temples antics estan ubicats al costat de brolladors d’aigua o rius, tal com sembla ser el cas del santuari de Sant Antoni de la Grella a la Massana.
També des de temps immemorials els sacerdots de totes les religions han intervingut com a mitjancers entre el poble i Déu. A casa nostra aquestes intervencions es feien sota el nom de Rogatives (pregàries i professons penitencials i molt solemnes que es fan per demanar que plogui i també per demanar que s’acabin en el cas que plogui en excés). A l’antiga Roma ja es feien festes amb processons pels camps per aquest fi. 
A Encamp, la Consueta de 1696, redactada per mossèn Ignasi Coromines, doctor en Dret i Vicari perpetu de la parròquia, ens parla directament d’aquesta “setmana de Rogatives” que es feia cada any per tal de demanar el favor del cel envers els habitants del poble i de les seves collites. No era pas una pràctica o costum exclusiu d’Encamp, es feia arreu.
De bon matí es feia una professó durant cada dia de la setmana i s’anaven visitant i celebrant a cadascuna de les ermites de la parròquia: Sant Marc i Santa Maria, Sant Miquel de la Mosquera, Sant Jaume dels Cortals, Sant Romà de les Bons, Sant Romà de Vila i el darrer dia tots els parroquians d’Encamp (i d’altres parròquies que s’hi volguessin afegir) pujaven en solemne professó a trenc d’alba, amb atxes i resant les lletanies i el Rosari, fins al Santuari de Meritxell on devotament demanaven favors especials a la Mare de Déu. 
Sembla que aquest costum es practicava des de temps remots, ja que la Mare de Déu de Meritxell era especialment miraculós,  i encara més amb els temes meteorològics, sent venerada molt especialment per tal de demanar el seu favor envers la pluja tal com ens explica Narcís Camos dins la seva monumental obra (impresa a Barcelona el 1657) El Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. On dins del Bisbat d’Urgell trobem escrit: “Nuestra Señora en Meritxel, en San Saturnino de Canillo en el Valle de Andorra, la qual està en un lugar llamado con ese nombre, y es sufraganea de Canillo. Es muy devota, y la visitan por necessidades de agua, de Santa Eulalia de Encamp y de la parroquia, con que experimentan los deseados consuelos en estas y otras necessidades”. A tall informatiu, dins d’aquest recull l’autor diu que hi ha dos santuaris marians més al país: Nostra Sra. del Pui, a la Massana, i Nostra Senyora a les Escaldes, però no hi ha cap rastre del Santuari de Canòlich a Sant Julià de Lòria.
A les Rogatives participava tot el poble, els anava la vida. Després de cantar totes les lletanies i haver fet les oracions pertinents, des del Comunidor (o el pedrís depenent del poble) es beneïa tot el terme amb la Veracreu. A la Consueta no s’especifica si treien algun sant o relíquia en particular per intercedir prop Déu i demanar el seu favor, tal com sembla que és costum en altres indrets. Una vegada havien acabat la setmana de les Rogatives, que anaven més o menys des d’abril fins al maig, es feia una solemne missa d’acció de gràcies a l’església de Sant Marc. Aquest és un costum que perdurà a algunes parròquies fins ben entrat el segle XX i que ara sembla que torna a viure.