Si sou de sèries de televisió, i concretament de les relacionades amb la política, segur que coneixeu la vida de Birgitte Nyborg, la protagonista de Borgen. Una ficció que avui resulta més actual que mai, si la comparem amb la realitat que afronta l’actual primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen amb un conflicte sobre Groenlàndia molt més complexa del que es podien haver imaginat.

No hi ha hagut –ni hi ha– gaires dones al capdavant d’un estat. No són al capdavant dels governs, ni dels partits polítics, ni de les institucions. I, lamentablement, quan hi són, la referència constant al seu sexe esdevé un degoteig de comentaris i atacs que, ni de lluny, pateixen els homes que ocupen els mateixos càrrecs.

Tot i que les dones som la meitat de la població mundial, la nostra presència en els espais de presa de decisions  continua sent clarament inferior a la dels homes. Segons l’informe conjunt de la Unió Interparlamentària i l’ONU Dones, en data 1 de gener del 2025 les dones ocupaven només el 27,2% dels escons dels parlaments nacionals a tot el món, i són caps d’estat o de govern en tan sols 25 països. A més, menys d’una de cada quatre ministres de gabinet és dona (22,9%).

Però això no és només una qüestió de percentatges. Cal fer una reflexió sobre els llocs que s’ocupen i sobre la capacitat real d’influència que es pot arribar a exercir. És cert que la baixa representació femenina es tradueix en una mancança estructural de perspectives i experiències essencials per a polítiques públiques integrals –com la conciliació, la igualtat salarial, l’accés a la salut o la seguretat de les dones–, però també ho és que el simple fet d’integrar més dones no garanteix, per si sol, una millora automàtica de la situació.

Aquesta és una de les anàlisis que fa l’escriptora i periodista Núria Varela en el seu llibre La síndrome Borgen, i que compartirà en la conferència que oferirà avui a les 19 h al Consell General.

Descriu com els mateixos sistemes de partits, les estructures i les dinàmiques de poder que atreuen algunes dones cap a llocs de responsabilitat poden ser, alhora, els que finalment les expulsen o les fan desistir, esgotades de no tenir veu, ni suport, ni recursos per tirar endavant els canvis que voldrien impulsar. Un entramat ple de barreres invisibles, estereotips i resistències internes i externes que condicionen trajectòries que, en la gran majoria dels casos, podrien ser d’un benefici social indiscutible.
Informes internacionals han posat en relleu que moltes dones parlamentàries i de designació política denuncien hostilitat, assetjament, discursos d’odi i violència digital que no només posen en perill la seva integritat i la de les seves famílies, sinó que també condicionen la seva permanència i efectivitat en l’esfera pública.

Les institucions, els partits i la societat civil han de treballar conjuntament per eliminar les barreres estructurals i culturals que dificulten l’accés, la permanència i la influència de les dones en la política: des de la implantació i l’avaluació de quotes efectives fins a mesures de suport a la conciliació, la prevenció de la violència política i la creació d’espais de lideratge segurs i visibles.

És cert que a Andorra, actualment som un dels països amb més dones en càrrecs de responsabilitat: al Consell General, al Govern, als comuns i al capdavant de partits polítics. També s’ha creat la Xarxa de Dones Parlamentàries, amb la voluntat d’avançar cap a una igualtat efectiva des de l’exercici del poder més representatiu del nostre país. Tot i això, aquestes dificultats també existeixen.

Des de les institucions i estructures polítiques, hem de treballar perquè ocupar llocs de presa de decisió i l’exposició pública que representa deixin de ser espais hostils per a les dones. Resulta essencial que la representació en els espais de decisió es produeixi en condicions d’igualtat, garantint una participació equilibrada que no invisibilitzi les dones ni les relegui espais ficticis buits de contingut.