La síndrome del show de Truman
Estava enganxada a aquelles influencers i instagramers que són superfelices. Pengen vídeos a les xarxes des que es lleven fins que se’n van al llit. Només despertar-se ja estan supermones, amb el cabell fet i cap arruga de llençol a la cara. Fan exercici físic a la cuina amb el nen a sobre, perquè també són supermares. Només mengen amanides en plats que semblen més un centre de taula de decoració que alguna cosa saludable. (Als anys 60, el novel·lista de ciència-ficció J. G. Ballard ja va predir que la nostra civilització acabaria fent fotos de coses tan mundanals com un plat de menjar i d’escenaris tan privats com un dormitori o bany). Elles sempre van amb leggins perquè sempre fan exercici i són superesportistes. I no en tenen prou amb això. Prenen combinats de pastilles, batuts i farinetes (tot molt natural) que encara les fan estar més mones. Són superdones que graven minut a minut tot el que fan i tenen fixat un somriure de cirurgia plàstica. Molt mones elles i també les seves cases. Malgrat tenir un o dos fills, les joguines totes del mateix color estan endreçades i semblen l’aparador d’una botiga de mobles. Volen motivar-te i cada dia et taladren amb un munt de consells. Aleshores apagues el mòbil i veus que t’acabes de fotre un plat de patates fregides i un d’olives i que tens la paret tota guixada perquè el teu fill un dia va decidir ser pintor, i que portes dos hores al sofà sense moure’t amb pantaló de pijama afelpat i amb unes ulleres... perquè aquell dia et fa mal la panxa per la regla. Malgrat tot, somric, em considero afortunada de no patir la síndrome esquizofrènica del Show de Truman.