Han passat 50 anys d’ençà que el filòsof situacionista francès Guy Debord va publicar un llibre que ha generat tanta controvèrsia com admiració.
La publicació de La societat de l’espectacle, el novembre de 1967, va ser un revulsiu que va desencadenar apassionats debats entre intel·lectuals i actors dels mitjans de comunicació, sobretot a França. Alguns encara avui en dia l’alcen com a llibre profètic de les revolucions del 1968 a França i al món.
El filòsof va ser amb un grapat d’altres intel·lectuals dels Estats Units, del Regne Unit, d’Itàlia i del nord d’Europa el precursor del moviment de la Internacional Situacionista, dissolt el 1972. Aquest va ser un moviment d’avantguarda europeu que cercava fusionar l’art i la vida, a mig camí entre el surrealisme i el marxisme, però sense escatimar la crítica com a element fonamental del pensament i de la creació. L’eix principal del moviment incitava les persones a ser actors de la història i no espectadors.
La societat de l’espectacle, publicat sis mesos abans del Maig 1968, va ser un dels llibres essencials de la crítica de la societat i de la cultura de la segona meitat del segle passat. Debord, juntament amb altres filòsofs, com Jean-Paul Sartre, pare de l’existencialisme, criticava, entre altres coses, la monotonia i la passivitat de la vida quotidiana, així que apel·laven a bastir una sèrie de construccions de “situacions” subversives.
Debord va declarar la guerra al que anomenava l’espectacle: “Contre l’espectacle c’est la guerre.” La revista de la Internacional Situacionista proclamava el 1967: “Volem que les nostres idees tornin a ser perilloses.” El fil conductor del pensament de Debord va ser en tot moment provocar i encoratjar a nedar a contracorrent per despertar les societats que considerava anestesiades. Estava convençut que tots els aspectes del capitalisme i de les il·lusions que hi genera fan que primi sempre la representació sobre la realitat. Al seu entendre, el món capitalista, tant en l’àmbit social com l’econòmic, el polític o de la comunicació, provoca l’alienació total de l’individu privant-lo de viure de manera autèntica. Aquest seguidisme i aquesta conformitat de les persones, que acaten tot el que es diu sense contrastar-ho i cercant només el “fer semblant”, s’apropa al que avui en dia alguns anomenen postureig. Tots aquests elements són per ell una farsa que cal combatre amb força i radicalitat. L’objectiu és fer despertar i fer emergir l’esperit crític de l’individu.
Va ser un pensador atípic que es va ficar a la butxaca tant les esquerres radicals, el partit comunista francès i els intel·lectuals d’esquerra com els filòsofs o intel·lectuals de dreta. Per ell, formaven part de “l’espectacle” tot tipus organitzacions, ja fossin governamentals, com els governs, polítiques, com els partits polítics, econòmiques, com els gremis o les institucions econòmiques, o socials, com les associacions. Els acusava d’utilitzar els mitjans de comunicació i de tenir-hi estretes connivències –en aquell moment eren la premsa escrita, la televisió i la ràdio– per manipular i alienar les persones.
Ja han passat cinquanta anys des d’aquest escrit! El món s’ha centrifugat durant aquestes cinc dècades. Hi ha hagut noves guerres, noves paus, nous centres de poder i àrees d’influència i llibertats diverses. Els mapes a Europa s’han tornat a dibuixar, les societats han canviat, les ideologies s’han modificat, la tecnologia ha entrat en tots els racons de la nostra vida quotidiana i les xarxes socials han transformat l’accés i la mirada de l’ésser humà envers la informació i les llibertats d’expressió. El cert és que vivim en una societat que es relaciona i vibra amb l’instantani i que es para poc per pensar.
Dit això, s’ha de reconèixer que, tot i les cometes que ens podria atorgar la perspectiva del temps i de l’experiència d’un llibre escrit fa cinquanta anys, l’essència del missatge de Guy Debord de voler despertar l’esperit crític de la societat roman més viva que mai.
