Al llarg dels temps, de nord a sud i d’est a oest, la societat ha tingut un paper important en les transformacions històriques. De vegades van impulsar canvis substancials en les estructures polítiques i socials dels seus territoris, en altres, van ser el detonador de caigudes d’imperis, i així un llarg etcètera.
La societat en la qual visc és àgil i dinàmica, els avenços tecnològics i científics que se succeeixen faciliten la vida de les persones. Però la societat actual és fidel servil d’un consumisme devorador que minva la consciència i el seny de tots.
Un consumisme devorador que deixa una empremta devastadora al nostre planeta i que poc en som conscients. Cito alguns exemples.
El primer és l’abocador de roba més gran del món, ubicat al desert d’Atacama, Xile. Acull 39.000 tones cada any de roba utilitzada provinent dels EUA, Europa i Àsia. A més d’aquesta xifra esgarrifosa, cal tenir present que la indústria de la moda representa entre el 8 i el 10% d’emissions de carboni i, segons l’ONU, és la responsable del 20% del desaprofitament d’aigua mundial. I per acabar, segons les estadístiques de la Fundació Ellen McArthur, la producció de roba es va duplicar entre el 2004 i el 2019.
En segon lloc, el setè continent o l’illa dels plàstics. Es va començar a formar a finals dels anys 70. Actualment té una extensió de tres vegades França. Situada al Pacífic, entre Hawaii i Califòrnia, es calcula que hi ha més de 80.000 tones de residus i estan en perill més de 700 espècies marines. 
I finalment, el malbaratament alimentari, que segons l’ONU va ser de 931 milions de tones el 2019. És a dir, que el 17% de producció alimentària va anar a les escombraries. Dels milions de tones, el 61% prové de les llars, el 26% de serveis (restaurants, hotels) i un 13% del comerç.
I què fem nosaltres com a societat: res, aterradorament res. 
Sort que hi ha organitzacions que mouen consciències perquè no esdevingui una situació més caòtica, però tot i la seva bona voluntat és insuficient. Ha d’haver-hi un consens mundial, iniciant-se país a país, per aturar aquesta histèria col·lectiva cap al consum desmesurat. Com m’agradaria, tot i reconèixer la dificultat que representa revertir tendències, que l’abundància ofegant es convertís en un consum responsable dels béns i serveis. Per això s’ha d’educar i conscienciar les empreses i la societat de forma seriosa, amb deures i obligacions.
Com m’agrada el nostre copríncep francès, amb una política valenta que ha de ser inspiradora per a tots els països i totes les societats. Ell ha impulsat un paquet de mesures legislatives a França dirigides a la lluita contra el malbaratament alimentari on queda palesa la prohibició de tirar aliments, la responsabilitat social de les empreses, la sensibilització i educació dels consumidors, entre d’altres.
No hem de caure en la passivitat per després lamentar-nos. I un bon exemple de la inactivitat i després el llagrimeig és en els incendis d’aquest estiu, quants anys fa que els experts adverteixen que ha d’haver-hi una gestió dels boscos per no lamentar desastres majors. Com a experts estan avisant que s’ha de gestionar l’aigua de la pluja, així com l’aprofitament d’aigües residuals preveient sequeres severes a tot el planeta. Com s’està impulsant la idea que calen ciutats més verdes per suavitzar l’impacte de les onades de calor sobre els seus ciutadans. Com sectors científics estan en la línia que cal investigar estratègies en diferents àmbits per sobreviure a possibles desastres climàtics.
I sabem, que quan tots ens hi posem, la societat i els polítics que ens representen, podem revertir situacions amenaçadores, així ho hem demostrat en la pandèmia. Un gran èxit de la societat de la nostra època.
Acabo amb una frase d’Ernest Hemingway que sempre m’ha agradat molt: “El món és un bon lloc, val la pena defensar-lo”.