Sovint, el món de l’emprenedoria és mirat amb recel i admiració alhora. Els que bojament ens hi hem endinsat alguna vegada descobrim un territori hostil on tothom té alguna cosa a dir. Familiars, amics i coneguts procuren donar-te consells i advertiments, alguns et motivaran i d’altres et frenaran, però les intencions sempre són bones –o així ho espero–. Tanmateix, l’únic que pot saber la realitat que està vivint és el mateix emprenedor.

El mateix passa quan ho mirem des d’una visió més àmplia i oberta –polítics, associacions, organitzacions i fundacions–; tots s’omplen la boca d’argumentacions, ajudes i bones intencions bo i augurant que els emprenedors són el futur de les societats i se’ls ha de donar un cop de mà.

Però quan t’atures a pensar quines són les necessitats d’emprendre t’adones que encara que siguin necessàries les ajudes econòmiques  d’impuls com incubadores, acceleradores o, fins i tot, les d’acompanyament en l’expansió territorial, d’allò que és el més important ni es tracta ni se’n parla.

Quan un penetra en aquest món el que més necessita és la comprensió, la normalitat i la modernitat. Però aquestes necessitats encara s’accentuen més quan parlem d’emprenedoria jove.
A un jove que emprèn se l’acostuma a mirar com un element estrany, que està fora de la normalitat, que no entra en els paràmetres del teixit empresarial normalitzat. I no hi ha cosa que desmotivi més que et discriminin per raó d’edat, o encara més accentuat, per raó d’edat i sexe. Perquè, essent clars, i no sóc el millor per parlar-ne, una dona jove emprenedora, encara que no ho vulguem veure, té més dificultats que un jove emprenedor encara que comenci en les mateixes condicions. Però deixaré per a un altre dia les discriminacions per raó de sexe i em centraré en el concepte d’emprenedoria jove.

Vaig tenir la sort, als inicis d’engegar la meva empresa, de parlar amb un jove emprenedor colombià, que no només em va motivar per donar impuls al meu somni, que ja fa dos anys que és una realitat, sinó que em va explicar el fenomen de l’emprenedora a l’Amèrica del Sud i, de retruc, als EUA.

A Sud-amèrica en concret, encara que l’índex d’emprenedoria sigui relativament baix –dic relativament perquè a Xile és d’un 65,1%, a Puerto Rico d’un 61,7% i a Colòmbia del 49,8%, comparat amb el 46,9% d’Espanya–, la realitat és ben diferent: no hi ha diners ni ajudes però la societat, per si mateixa, fomenta que els joves puguin emprendre. Hi ha una total comprensió quan un jove intenta impulsar un nou projecte i se’l motiva perquè no ho deixi córrer. Potser la des­igualtat econòmica d’aquests territoris és el factor que fomenta que la societat comprengui que la solució per sortir dels problemes és estimular els nous projectes i l’autonomia dels joves. En canvi, curiosament, també és en aquests països on la taxa de joves que intenten convertir-se en funcionaris és més elevada. Dos pensaments completament antagonistes convivint en un mateix territori.

En canvi, als Estats Units les bases de l’emprenedoria sorgeixen d’un altre ideari molt més elaborat i, per a mi, consistent. L’elogi de l’error és increïblement eficaç per entendre com el país del somni americà ha esdevingut el territori amb l’índex d’emprenedoria més elevat del món, amb un 82,5%. Entendre que l’única forma d’avançar és intentant-ho, encara que hi hagi molts entrebancs, encara que un pugui caure una vegada i una altra, és la solució perquè una societat pugui convertir-se en emprenedora i moderna.

A Andorra, en canvi, passa exactament el mateix que a la majoria de països del sud d’Europa. No es comprèn que un jove pugui intentar tirar endavant una iniciativa. Se l’elogiarà, se’l felicitarà i fins i tot se’l guardonarà, però en cap cas se’l comprendrà. I ja no parlem si aquest no pot portar a bon port el seu projecte, perquè llavors es converteix en un fracàs absolut.

Com a emprenedor i membre d’un partit polític, però especialment com a jove que sóc, el meu desig per a aquest any que acabem de començar és que es continuïn engegant polítiques d’impuls a l’emprenedoria, que se’n facin més i que, sobretot, siguem capaços tots junts de començar a creure en les virtuts dels joves i ajudar a aixecar-se tots aquells que hagin caigut