La soledat i la gent gran

La pandèmia del coronavirus, la crisi sanitària i l’alt risc d’una crisi econòmica, social i laboral són problemes molt preocupants i greus. Però hi ha un problema tan greu com la Covid-19: el de la soledat imposada.
Els mitjans per respondre a la pandèmia han confinat en el seu domicili molta gent gran, molts d’ells en soledat.
Els avis i àvies som un dels col·lectius més vulnerables de la societat de forma estructural, però encara més en aquesta crisi sanitària provocada pel coronavirus que ens impedeix sortir de casa.
El nombre de persones grans que viuen soles creix sense parar. Persones grans que passen mesos sense que ningú les trobi a faltar i sense que ningú pregunti per elles. La soledat fa que la vida sigui per a elles un no viure i una autèntica vall de llàgrimes.
L’autèntica soledat és la d’aquells que es troben amb escassos recursos, que no poden satisfer les seves necessitats bàsiques, que estan malalts i a qui la mateixa malaltia impedeix de relacionar-se socialment. Persones que en molts moments tenen com a única companyia el telèfon i la televisió o l’ordinador i les xarxes socials (Facebook i WhatsApp principalment). Persones que requereixen ajuda a la dependència i de la qual no disposen.
La soledat és mala companyia, especialment entre la gent gran, per les sensacions i sentiments d’inseguretat que produeix, i la por de no poder afrontar el futur de manera autònoma. Aquests temors faciliten el desenvolupament de malalties, especialment de caràcter psicològic i mental, i contribueixen a un deteriorament del benestar i qualitat de vida. Cal tenir en compte que l’edat avançada porta amb si, en la majoria de les ocasions, un deteriorament biològic, i que hi ha persones que no poden ser autònomes en les seves necessitats bàsiques. 
La gent gran són el principal grup de risc del coronavirus i això els obliga a portar en confinament més sever. Per a ells el contacte humà és essencial. Per això ara és més necessari que mai estar al seu costat, encara que sigui des de la distància, que sàpiguen que hi ha persones pendents que estiguin bé, esperant a tenir notícies seves i a poder compartir amb ells el seu dia a dia.
Entenc que tothom pot tenir dinàmiques de vida molt mogudes, tenir les seves agendes ocupades, però l’atenció d’aquells que ens necessiten i van fer el propi per a nosaltres, no es pot deixar de costat. Hem de trobar temps, ganes i energia per fer que la vida d’aquestes persones, que ens van ensenyar molt d’allò que som avui, sigui més agradable i suportable, i més si pressuposem que no és tant el temps que ens queda per compartir.
Cuidar dels que una vegada ens van cuidar és la millor manera d’honrar-los!