La solitud

Li tens tanta por que constantment t’escapes d’ella. En fuges quan veus que apareix en el teu temps amb el desig d’apropiar-se de tu. Oh, solitud, perdona’l per la seva inconsciència i per l’abandó a què et sotmet. No sap la veritat. Tot i que la intueix, i en el fons del seu cor hi ha una pulsió que el remou, ell, ella, desapareix, es retira, abandona. Busca tenir soroll sempre per així allunyar-se de tu, solitud, i mai haver d’estar a soles amb ell mateix. Perquè tu ens ofereixes aquesta meravellosa oportunitat, que és la de conèixer-se, trobar-se, construir-se a un mateix des de les arrels més profundes. I què esperes tu? Que es posi el dia per a la nit trobar-te amb ella? Si després, quan pots obrir la porta i entrar-hi, t’acovardeixes. Et venen els fantasmes del teu esperit, que saps que estan a la teva ment cada dia fent-te mal, però prefereixes obviar-los, seguir patint en silenci i no afrontar la teva existència.
Ets tan benaurada solitud. Un tresor a la vida, un espai del temps, una dimensió que et transporta fora de la mentida en la qual et submergeixes diàriament, la d’un món configurat com a còpia de tot allò inert i inútil que està dins teu. Les teves misèries estan vives, són la teva vida mateixa, són el reflex de tot allò que decideixes no afrontar de tu. I, em pregunto jo: ¿com pots tenir-li por a la solitud, quan ella et dona la possibilitat de salvar-te? D’acord que ella t’obliga a fer un salt al buit, caure en el teu infern personal, debatre la teva vida, veure la teva veritat, ser conscient de la teva mentida, sentir l’amargor del no sentit, del dubte, de la incertesa de la teva existència. Però, què esperaves! Una vida còmoda, confortable i tranquil·la? Una vida sense substància? Una vida feta? No, has de construir tu el teu camí i fer el teu recorregut, tu ets el protagonista, és la teva llibertat natural. Per tant, t’agradi o no t’agradi, tu has de reflexionar sobre la teva vida, afrontar-la amb franquesa i prendre decisions. Deixa ja, llavors, de perdre el teu temps. No deixis una cosa que és inevitable. Tard o d’hora has de fer front a la teva vida, a les teves pors, als teus fantasmes, a les teves misèries, a la teva angoixa existencial del no saber cap on anar, i vèncer-los a tots ells. I tal batalla, en la qual estàs tu contra tot el sobrant de tu, allò que et fa ser algú que no vols ser, només es pot donar en la solitud. Perquè la solitud és el millor camp de batalla per a aquest combat.
Si, sé que en la superfície mundana del soroll tu t’abstreus de tota autoresponsabilitat i postergues contínuament l’enfrontament. Hi ha la distracció, que és un aliat per a tu, però no un amic. És d’aquests que quan el mires fixament als ulls perceps que hi ha un engany. Perquè tu saps que posposant la trobada amb la solitud posposes la batalla amb tu mateix, i això creus que és guanyar temps. No obstant això, no guanyes res, perds, i ho saps, perquè t’anul·les la possibilitat de començar a viure despert, i això és enganyar-te a tu mateix. I ho anul·les només perquè tens por de veure coses que no t’agraden, a l’angoixa existencial de no saber quin viure vull per a mi. Has escoltat moltes ximpleries sobre la solitud. Que si és perjudicial i tempestuosa, que si t’enfonsa i et fa sentir-te sol, que si et porta al més profund de l’aïllament, a sentir-te sense ningú al teu costat, abandonat en aquest món. Tu sol. Com un nen acabat de néixer que està desemparat davant el seu nou món i no té pares que el protegeixin i el cuidin.
Has de despertar. La trobada amb la solitud no és una acció devastadora, és una acció dolça que t’acosta a tu. Ella et revela les veritats. Al principi de la trobada t’acull un sentir de por perquè mai havies estat sense soroll i escoltant veus internes que parlen sobre tu. És la por del principi. Però, fes-me cas, superat aquest primer temps tot canvia. Veus la solitud com un regal. Perquè ella et dona la possibilitat de convertir-te en el teu propi guia, connectant amb el teu ésser i essència, i sentint en tu el teu poder com a creador.