Començo, sense afany moralista sinó més aviat amb intenció de divertiment, però no obviant l’esperit crític, una sèrie d’articles dedicats a cadascun dels anomenats pecats capitals que, cito literalment de l’Enciclopèdia Catalana, la tradició eclesial considera com a cap i origen d’altres vicis i pecats. N’hi ha que m’atrauen i n’hi ha que detesto. I això es notarà, és clar. Avui parlaré de la maleïda supèrbia. “Feliz el pobre sin amargura y el rico sin soberbia”, escriu Jorge Luis Borges a Fragmentos de un evangelio apócrifo.
Els matisos que distingeixen el vanitós, que es complau amb l’adulació servil que rep d'acòlits incondicionals arran del suposat poder d’encantament que ostenta, del superb, que creu cegament que és tan agraciat i excels que no necessita que l’ensaboni cap subaltern, són molt subtils i és prou difícil esbrinar quins excessos i defectes provoquen l’arrogància i la vanaglòria, perquè a l’origen de l’orgull i de l’amor propi desproporcionats segur que hi ha una arrel comuna, algun complex d’inferioritat o un miserable sentiment de superioritat, febleses que fan que l’envanit i el superbiós hagin de donar-se importància o de rebre un reconeixement, qui sap si merescut, per a sentir-se completament satisfets.
La prepotència i la manca d’escrúpols denoten l’absència d’una reflexió mínimament objectiva que proporcionaria una cura de relativa humilitat i de veritable modèstia, necessàries per tal de no esdevenir pretensiosos, a fi de no perdre de vista les limitacions, el respecte degut al proïsme i la volubilitat de qualsevol possible atractiu assumit pel subjecte superbiós, potser també real en la percepció d’altri. Però el pedant i ridícul narcís, altiu i presumptuós, no es pot permetre el luxe de ser condescendent o compassiu i tendeix de manera malaltissa a magnificar virtuts pròpies i a desdenyar mèrits aliens. Al capdavall, el desgraciat que viu al marge dels mortals que qualifica de vulgars és ell. De tan ufanós com és, s’atribueix, i nega als individus hipotèticament inferiors, una perfecció innata i adquirida. I la conducta que té, generalment blasmable, sovint insolent i denigrant, habitualment cruel i recalcitrant, no fa més que palesar la volatilitat dels fums que gasta, la frustració de l’egolatria que pateix i la perversitat de la megalomania que cultiva amb la mateixa petulància amb què ofèn, perjudica i menysprea qui li podria fer ombra.
Malgrat el posat de perdonavides i l’exhibicionisme despectiu de què fan gala, la rellevància que acostuma a assolir la persona superbiosa, els afalacs que engreixen l’ànima vanitosa, efectes com ara la fatxenderia, el protagonisme i la distinció sols són màscares que oculten grans desassossecs i faltes d’humanitat, ja que tots som extraordinaris sense deixar de ser senzills, i no ens cal exagerar les nostres qualitats, guanyar sempre, posseir més, fer veure que som millors que ningú.