La supèrbia d’aquell que se sent petit

Les petites existències no estan pas gens ben vistes. Cal fer alguna cosa gran, excepcional, per fugir a tota velocitat de l’etiqueta del fracassat, que persegueix i persegueix a tort i a dret i nit i dia. Potser és per aquest motiu que la tendència a la infravaloració, submissió, explotació d’algú altre és un recurs fantàstic per a l’autosatisfacció, l’autocomplaença  d’aquells que se senten petits i volen mostrar-se enormes. I un bon recurs, si són observadors ho hauran constatat, és el d’aquell que tot ho empastifa. Sí, senyor. Per allà on passa deixa la cagarada –mai més ben dit! Que si mitjons, que si papers, que si les tasses del cafè, les molles de l’entrepà... i potser millor no entrar en aquell món misteriós (el del fons a la dreta), reservat exclusivament per a l’individu i que comença en el moment que tanquem el baldó de la porta i finalitza en aquelles mateixes quatre parets. És   clar que sí! Que es noti el que jo valc! El personal de neteja té màsters en psicoanàlisi de tals empastifadors (encara que ells quedin tan cofois cada vegada que recorden que no s’hauran d’embrutar les mans). I és que, malgrat que pocs ho sàpiguen, tocar merda dona perspectiva. Aquell altre bocí d’intel·ligència i coneixement inassolible per altres vies. I més, encara. Tocar merda (almenys assumir la nostra porció) és un dels pilars del respecte i de la convivència. Doncs som-hi empastifadors. Gosin desfer-se de les males pràctiques i apostin pel model 360 graus. Autosuficiència i cooperació. Total, el model actual tampoc els serveix per estar exempts de mala llet.