Les nostres petites vides es regeixen per sistemes de majories. Els governs són elegits per aquells que han pogut aconseguir més vots, les empreses són dirigides per aquells que tenen més accions i els delegats de classe són aquells que han rebut més suports dels companys. Sovint, però, aquestes majories són fictícies. O són motivades pel que la societat creu que són opinions majoritàries. Pel comportament grupal, vaja, un fenomen àmpliament estudiat. És allò de no sortir-se del ramat. I així es van conformant les opinions hegemòniques. La veritat que tothom diu (obertament) compartir. I si alguna veu gosa entonar altres melodies que no encaixen amb aquest patró, és qualificada ràpidament de blasfema i pateix tota mena d’escarnis. Per ridiculitzar-la, per desautoritzar-la, se solen utilitzar frases com ara “Qui ho diu?”, “Quanta gent són?” o “A qui representen?”. Trobem a faltar massa sovint aquell esperit crític al nostre voltant. La utilització d’allò que ens caracteritza com a persones; la raó. Valorar i qüestionar-se. Deixar la forma i anar al fons. Desemmordassar-nos del camí que se’ns dicta com el correcte. No se sap mai. Potser fins i tot tenen raó les ovelles negres! Perquè més enllà dels “quatre gats” que emeten una valoració, massa sovint oblidem si aquesta és justa. I no em negaran que això és el més important. És la resistència sovint d’aquestes veus discordants la que ens ha fet avançar com a societat, deixant enrere anys obscurs. És clar que per a això cal ser valents.
