La tardor

Enguany s’ha manifestat puntualment, però els primers compassos de la tardor solen ser festius. Les darreres revifades estivals se succeeixen i la llum declina lentament des de l’equinocci, quan el dia es confon amb la nit perquè el sol i la lluna es ruboritzen cada cop que coincideixen. És època de collites tardanes, amors madurs, carícies llargues i arbres que exhibeixen cabelleres rosses que aviat volaran endutes pels presagis hiemals.
Assaborim dolçors de fruits macerats a la calor de la canícula i passions encetades a la penombra de cambres fresques. De sobte torna la rutina i la tebiesa s’instal·la dins de la roba d’entretemps rescatada del fons de l’armari. Reconeixem aromes inconfusibles de cafès fumejants, aires densos i menges substancioses. Sortim a ensumar pluges persistents i a trepitjar fang primigeni i a abraçar freds relatius. Sensacions subtils que evoquen autumnes prescrits d’antany i confirmen la premonició d’obscuritats que el cel cobert amb vels grisos proclama. El tren de la vida entra en una via morta d’una estació abandonada des de la qual albirem un carrer desolat que desemboca en una avinguda de fanals que difuminen les bromes del vespre i acullen fullaraca als seus peus. Els caminants la recorrem, busquem la intimitat que deu sojornar rere la cantonada del futur immediat, resseguim l’esguard interminable d’uns ulls brillants, perseguim quimeres vençudes per la realitat, acceptem la intempèrie que va esdevenint adversa.
Encara vestits de salobre, agafem el ritme de les hores plenes, desem records en calaixos entreoberts, reprenem rituals quotidians, retenim deliris visuals i l’escalf ontològic dels astres. Ens proposem canviar un hàbit, el món o una aixeta espatllada. L’embranzida reflecteix el sospir inconscient de la peresa. Les posobres estelades, aromàtiques, invoquen inútilment la mar llunyana i els interiors on algú dibuixava a la sorra exaltada d’algú altre cal·ligrafies indesxifrables de somnis àvids de plaers desbocats i de recessos i de quietuds.
Els camps es donen, despullats, a amants enigmàtiques, esparses i voluptuoses: l’aigua ploguda i la brisa temperada. Els boscos aconsegueixen la màxima esplendor luxuriosa abans d’oscil·lar amb els colors càlids i els gemecs del seu cant agònic. Els crepuscles efímers de préssec i blau elèctric són metàfores d’esperances. La davallada inexorable cap als caus de la tarda impregna l’eco nostàlgic d’aquella grogor rutilant que posseí la nostra pell. El núvol sembla un ocell sinistre que augura fosques. Els embats inicials de l’hivern es disposen a declamar solemnement versos tristos d’absència i a oferir neus silencioses i torbs misteriosos, ja que arriba el moment de trobar recers que acomboïn letargies i protegeixin les ànimes tendres i fràgils dels sacsejos furiosos que ens faran desitjar la primavera futura, enyorar l’estiu perdut, fins i tot estimar aquesta rerevera.