La tassa i ‘La treva’

Proactiva Open Arms anuncia un regal solidari que tothom pot comprar per col·laborar amb aquesta ONG que tantes vides està salvant al Mediterrani. Es tracta d’unes bosses i unes tasses blanques amb el ja mític vaixell Astral il·lustrat al mig en color vermell. És una estratègia ben habitual per recollir diners, un regal solidari, com diu l’enunciat. Però no em quadra. No és una crítica a la iniciativa, tots els diners del món són necessaris per treure gent del mar, vinguin de la venda de tasses o de la venda de xinxetes de colors. Proactiva Open Arms manté una dignitat impressionant en l’Europa actual igual que Metges sense Fronteres, per exemple. Allò que em grinyola és la utilitat i l’actitud del comprador. Què ha de fer? Exhibir-los com a mostra de bondat? Acaben sent objectes d’exhibició per rentar consciències? Soc tan bona persona que col·laboro amb aquesta ONG, mireu, sembla el missatge que emet mentre pren un cafè amb llet solidari tan tranquil a la seva casa europea o passeja pel carrer europeu amb la bossa a l’esquena. Acabarem convertint el drama aliè en estètica per a nosaltres, i ja està?

Ho explicava molt millor que jo David Selvas dalt de l’escenari de l’auditori Claror de Sant Julià fa uns dies, en la pell d’un personatge de La treva de Donald Margulies (felicitats a qui va programar aquesta obra tan brillant dins la Temporada de teatre). La treva és una reflexió àgil i intel·ligent sobre la nostra relació amb el món, amb els drames, guerres i injustícies que passen lluny, però que ens acaben afectant, i també sobre les relacions de parella, els models de família, el matrimoni, la maternitat i, finalment, sobre el sentit del fotoperiodisme i del periodisme. Sí, tot això, -i més- en una hora i mitja de teatre a càrrec de quatre personatges: una fotògrafa de guerra (Clara Segura), un periodista (Selvas), un editor d’una prestigiosa revista (Ramon Madaula) i una jove i innocent organitzadora d’esdeveniments (Mima Riera), tots quatre intèrprets brutals.

El periodista esclata indignat després de veure a Nova York una obra de teatre, amb actrius amb burca i discursos molt intel·lectuals, que converteix en pura estètica un drama que ell ha vist en directe i encara no ha paït psicològicament. En la seva indignació critica feroçment la gent d’esquerres ben pensant, per buscar el rentat de la consciència i prou.

Però a La treva enmig de tantes visions interessants –cap té la raó absoluta– també hi ha esperança, sovint a càrrec de la mirada del personatge de Riera que, lluny de la intel·lectualització dels altres tres, des de la bondat i la senzillesa, els convida a deixar-se d’afectar constantment pels drames del món i a deixar-se afectar per la bellesa de la vida. “Per què si no, quin sentit té tot plegat?”, diu.