La tecnologia i la pàgina en blanc

Torno a ser-hi, davant de la pàgina en blanc, pensant en el text del pròxim article que escriuré. A fora, l’hivern segueix el seu curs i torna a borrufar de valent. Quantes vegades m’he trobat en aquesta situació al llarg dels anys? Hi he estat amb els primers centímetres d’un full de paper DIN A4 enfonsat dins el mecanisme de l’Olivetti Lettera, i la caixeta de Tipp-Ex en fulls a mà per als inevitables errors. M’hi he trobat amb un Word 4.0 carregat en un PC amb sistema operatiu MS-DOS 6.22, en aquest cas, amb lletres verdoses sobre un fons de pantalla negre. Ara mateix estic davant d’un LibreOffice 6.0 i un portàtil HP amb sistema operatiu Linux Mint i despatx KDE/Plasma 5.12. Els números de versió dels programes canvien, com també alguns dels noms de les empreses fabricants. Però la situació de l’autor que ha d’escriure és, en el fons, la mateixa dialèctica de sempre. Jo, sol, davant de la pàgina en blanc.

Rumiant-m’ho d’aquesta manera, m’està fent pensar en els altres canvis que la tecnologia ha introduït en les nostres vides. Aquest article –quan l’hagi acabat de perpetrar– acabarà circulant a través del Gmail cap a la bústia del diari. Una còpia es dipositarà religiosament dins el meu arxiu situat en el núvol. No estic parlant del nou edifici de SOM, sinó d’aquell núvol telemàtic de contorns ben intangibles, però que tan pràctic ens resulta per moltes coses de la vida.

Sens dubte, una vegada allà el meu text podria ser examinat per una sèrie d’ulls. A més dels empleats d’unes empreses multinacionals, possiblement ho podrien consultar uns funcionaris del contraespionatge americà, uns hackers nord-coreans i, per què no, uns alienígenes que hagin punxat la principal connexió de fibra òptica –l’autopista dels bits– entre Europa i els EUA, aproximadament a l’altura de les illes Açores.

Tot això és imaginable, però no estic segur que em preocupi gaire. Finalment, les quatres reflexions d’aquesta pàgina probablement tenen algun valor, perquè si no fos així ni em molestaria a plasmar-les per escrit. Però hem de relativitzar: tampoc estic revelant el secret de la vida, l’univers i tot plegat. Algú més ja se n’ha cuidat, d’aquell assumpte.

Amb això, no vull dir que no em preocupi del destí de les informacions que conformen la meva vida moderna, altament digitalitzada. Simplement, fa molts anys que tracto internet i el núvol com si fossin una extensió de la plaça del Poble. No hi poso res que em molestaria veure penjat en un cartell a la vista de tots. No és que em malfiï per principi de les persones a internet, però sé que una certa proporció dels humans no forçosament ens volen el bé.

Com va dir un francès: “Plus ça change, et plus c’est la même chose”. Tot canvia, però tot queda igual.