M’hi jugo el que vulguin que molts de vostès van viure una escena igualeta durant el pont festiu passat. Dilluns, servidora i la seva senyora mare van decidir prendre’s un cafetonet a mig matí a un lloc freqüent. El panorama, un local atapeït fins al límit, perquè tots havíem decidit esmorzar en el mateix moment... i alguns (juro que no nosaltres) arribaven amb moltes urgències i exigències. Normal: has esperat fins a les 11.30 per esmorzar un festiu, doncs ara vols que et serveixin amb molta agilitat. Però els propietaris del local, les seves raons i arguments tindran, han decidit que era el dia de reduir personal. Normal, també: qui hauria de preveure una allau de clients? Així que veies l’única persona que atenia una desena de taules atrafegada, esbufegant i −gràcies a la manca d’empatia d’alguns dels presents− quasi quasi al límit de les llàgrimes, incapaç d’enfrontar-se a la tempesta perfecta. Quants dies com aquest suportarà abans de penjar el davantal? I, tot plegat, per quin sou? Veient la rotació de personal que hi ha en molts llocs, ja ens contestem tots.
Però més enllà de l’anècdota i el sector de l’hostaleria, a qui escriu aquestes línies li ve al cap una altra reflexió: per què hem de seguir tan fidels a fer festa en les mateixes festes de guardar i seguir el mateix calendari i anar als mateixos llocs en ramat? No podríem trobar −més enllà dels molt catòlics que santifiquin les festes− la manera d’organitzar-nos d’una forma més flexible? Cal que tothom deserti de les ciutats i els llocs de feina durant dos mesos a l’estiu i es dediqui a superpoblar llocs la resta de l’any buits? Fora de les obligacions del calendari escolar, de debò no ens ho podem repensar?
