Tornem a ser a finals d’estiu, tot preparats per a les últimes festivitats que tanquen la temporada. Segons d’on ve cadascú o els seus interessos, serà la diada de Meritxell, l’Onze de Setembre o la festa major de la Cortinada el que marca el canvi. Abans de la festa, estem en un moment més aviat distés en el qual fa calor, això sí, però a la vegada els costums socials permeten una certa relaxació. Poc després, es dóna el tret de sortida del retorn a la feina, i cal tornar a més formalitat. Podem desar els pantalons curts i les camisetes de tirants per un any, i tornar a les americanes.

Amb tot, un diria que hauríem d’encarar el retorn a la “normalitat” amb certa alegria. Molts de nosaltres hem estat descansant uns dies pel cap baix, i en principi hauríem de poder tornar amb el ple d’energia fet, les bateries al cent per cent, i moltes ganes de començar projectes nous. Malauradament, no cal ser gaire observador per veure que realment no és així. Diria, fins i tot, que la gent va bastant estressada. Els que no han tingut vacances perquè no n’han tingut (cosa que s’entén), però els altres també semblen cabrejats per haver de tornar a la feina. És clar, tants dies de no fer res... La costa de la tornada pot ser dura de pujar.

Potser una part del problema és la fal·làcia que, durant les vacances, estem descansant. Al contrari, sembla que avui en dia no es puguin fer vacances sense participar en un reguitzell d’activitats. Que siguin esportives, de muntanya o de platja, o que sigui “només” anar de viatge a algun país exòtic. Poso el “només” entre cometes, perquè segons quin viatge ja porta la seva càrrega d’estrès. I és que no parem de moure’ns, amunt i avall, fet que –pel cap baix als meus ulls– en realitat no és gaire descansat. I, cosa gairebé pitjor, paguem nosaltres la factura.

És clar, ja no estem acostumats a no fer res. A, simplement, seure i mirar la vida com ens passa per davant. Encara que siguin només uns minuts. Ni cal que estiguem pensant en res en concret, només s’ha de gaudir del moment. No és un concepte antic. De fet, en qualsevol poble una mica tranquil és tradicional veure un grup de persones de més edat (¿i més sàvies?) adonant-se a aquesta activitat. Els cantonesos tenen fins i tot una expressió precisa per anomenar-la: en diuen tan saigai, que es pot traduir més o menys com “desembolicar el món”.

Si no heu tingut ocasió de practicar aquest no-esport, us recomanaria una petita sessió. Ara mateix. Simplement, deixeu el diari obert –o l’iPad si ens esteu llegint així– i preneu-vos cinc minuts de respir. Si el vostre cap us diu alguna cosa, li podeu dir que és culpa meva. Endavant, ja veureu com us anirà bé.

Mentrestant, ja som a la temporada de les cares llargues. Que no sigui res.