Després de la prudència i la justícia, examinem la virtut cardinal de la temprança. Al segle IV aC, Plató, l’artífex de la tètrada en qüestió (en l’últim article tractarem de la fortalesa) associa la temprança a una de les tres parts de l’ànima, la concupiscible, i, per extensió, a la classe social en la qual preval, la dels productors, que, si aconsegueixen que els baixos instints (hi són propensos) no els pertorbin, obtindran l’equilibri per satisfer-se amb sobrietat i proveir dels recursos necessaris, no més, tots els habitants de l’Estat, la polis.

El seu alumne Aristòtil no posa la temprança a la llista d’excel·lències purament racionals de l’home virtuós, però la dona de cas exemplar del terme mitjà que considera fonamental per atènyer, a través de comportaments assenyats entre extrems contraris, l’estat anímic de plenitud, la consecució suprema, l’ideal de vida contemplativa que deriva de l’aplicació apropiada de l’enteniment a situacions diverses: la felicitat. Els excessos i els defectes són perniciosos. Per tant, s’ha d’evitar tant el gran delit com la insensibilitat amb relació als plaers i les penes. La raó modera sentiments, passions i accions per tal de guanyar la justa proporció, ni poc ni massa; ara bé, l’impuls natural és insuficient: convé exercitar-se i crear l’hàbit a fi d’assolir la mesura adient. Així doncs, el capteniment ajuda, mitjançant l’experiència i circumscrit a un àmbit propici (en contextos regits pel mateix principi en el govern i l’educació), a actuar en el punt òptim, rectament, lluny dels vicis, de les actituds exagerades. Llavors s’esdevé ponderat. El filòsof estagirita no postula una norma de conducta fixa que bandegi les circumstàncies. L’equidistància depèn de múltiples factors. I cal aprendre a aplicar la pauta ètica central defugint caure en l’estupidesa.

La temprança apaivaga, fa que no passem quimera, allibera d’ànsies i inquietuds. Aleshores l’anhel no causa desesper ni desesperança, ja que condueix a una calma benefactora, a una humilitat i a una modèstia que no són baixa opinió d'un mateix, no fer-se valer, i allunyen de la vanitat i dels aires de suficiència, per exemple; també frena la ira i agullona la indiferència. Aristòtil té en compte la dificultat de trobar la hipotètica equanimitat que indueix a rebutjar demesies i mancances, i que hi ha roïndats que no admeten matisos, i no tant que de vegades no regular el temperament, deixar-se dominar pels sentits i per les apetències, no porta la conseqüència de cap mal. Tanmateix, representa, en conjunt i en els detalls, una lliçó existencial, el llegat aristotèlic. Encara avui apel·lem a la magnitud de la mitjania. Podem apreciar petites grandeses quotidianes, gaudir de les coses sense plànyer-nos ni cobejar majors quantitats de res, agraint la sort de regalar-nos amb l’essencial, prescindint de l’accessori. I així en molts altres valors que procuren serenitat.