Qui us agradaria veure a prop vostre si se sabés del cert que el món s’acaba? Què ens ajuda a tirar endavant encara que se senti que la supervivència és el privilegi dels covards? Quan trobem les forces de lluir tota la bondat que hi ha al fons dels nostres cors? M’agradaria pensar que la resposta són els nens, els nostres fills, nebots i nets. S’emmirallen en nosaltres. Som la seva llar.
El més preciós dels nostres dies són els instants que passem amb els menuts, i tot i així, no sempre ens tenim prou confiança per estimar de valent. Consumits per l’estrès, la desesperació, la ràbia, la impotència creades per raons externes a la família, molts hem sentit que projectem el pitjor de nosaltres. Déu ens guard de guerres! Però també en altres situacions, com la malaltia o una mort d’un ésser estimat, els pares necessitem trobar ajuda per poder estar a l’altura de les nostres responsabilitats. Cerquem algú que ens pugui dir què es pot fer amb la nostra feblesa, amb les pors que ens consumeixen, amb la delicada feina de ser adults de referència. Perquè la salut mental d’un nen es basteix en l’equilibri del seu adult.
Quan començàvem el curs escolar anterior, jo feia anys que no sabia gairebé res del que passava a Rússia, a banda d’uns pocs contactes amb els éssers més propers: res d’actualitat. La història del meu pare no convidava a aprofundir-hi. Andorra, que des de fa segles s’acomiada dels seus fills que comencen una nova vida als altres indrets, i a la vegada acull aquells qui fugen, sense excessiva curiositat, també em va albergar a mi, jove i sense un duro, em va fer seva com a tants altres. Russa optimista, en la feliç expressió de l’estimat amic Vicenç Mateu, vaig allistar-me a les files dels andorrans quan em vaig sentir preparada a renunciar la ciutadania de la Federació Russa. Vaig estudiar dret d’Andorra i la llengua i literatura catalanes, vaig omplir el meu cap i el meu cor de les coses d’aquí fins al punt que no em deixava centrar-me en res més. En 25 anys he anat a Rússia cinc vegades, i només una d’elles, amb la filla. Ara bé, hi havia noms que penetraven a través de la cuirassa que m’havia construït, i entre ells, Lyudmila Petranovskaya. 
Us la presento aquí, com a part de la sèrie d’articles on m’encarrego de fer-vos menció de tot allò que la terra que em va veure néixer té de noble, digne i etern. Psicòloga representant de la teoria de l’aferrament, Petranovskaya és una pensadora que ajuda pares biològics i adoptius a sobreviure en un món boig, a conservar un cap clar i un sòlid sentit comú allà on els hagi portat la vida. Avui treballa amb milers de famílies de parla russa que s’han trobat a l’exili i lluiten per trobar un bon camí en nous entorns.