La teràpia d’escriure

Una cita d’un veterà del cos de marines dels EUA anticipa el que ens depara la lectura d’Instrumental, de James Rhodes: “Si atribuïm als traumes el caràcter d’un fetitxe incomunicable, els supervivents queden atrapats, no se’ls permet sentir que els coneixen de veritat... No suposa una mostra de respecte dir-li a algú: ‘No puc ni imaginar-me per què has passat.’ S’ha d’escoltar la història d’aquestes persones i tractar d’imaginar el que és viure-la, per difícil i incòmode que resulti.”

Escoltar per entendre. Escriure per comprendre. Però, ¿com? Qui hagi llegit la demolidora biografia de Rhodes coincidirà en la profunditat d’aquest plantejament que situa una víctima en un dur procés d’aprenentatge que reclama, si no l’acceptació per part de l’altre, sí el respecte.

El moment posterior a un trauma és el moment de prendre una decisió (que mai és immediata, però sí molt dura). Oblidar o recordar. És alguna cosa semblant a girar full per tal de sobreviure; o situar-se en el centre de tot per comprendre el que ha succeït. Jorge Semprún no va ser capaç de narrar la seva experiència com a presoner d’un camp nazi fins complerts els 50 anys de l’alliberació de Buchenwald (en el molt recomanable ¿La escritura o la vida?). Per contra, Primo Levi, després d’un periple de viatge de tornada, va optar de seguida per ajuntar tots els seus records i pensaments en la monumental Trilogia d’Auschwitz. I aquests són només dos exemples paradigmàtics de la necessitat que tenim de comprendre el món i a nosaltres mateixos a partir de reconèixer la part emocional que inclou i ens afecta.

Hi ha un capítol a Vivir es un asunto urgente, de Mario Alonso Puig, que se centra en com la dificultat per verbalitzar com sentim o experimentem les emocions impedeix superar situacions d’angoixa o d’estrès: “No les podem expressar amb paraules, no les podem descriure per mitjà del llenguatge, resulta molt més difícil poder-les gestionar.” I de sobte, trobem una altra persona o un text que descriu exactament el que sentim i a partir d’aquesta identificació comencem a estar una mica millor. L’explicació científica és que per poder verbalitzar una cosa fem servir l’hemisferi esquerre del cervell, el lloc on es troben els centres del llenguatge i, també, la via de les emocions positives: “Filtrar l’experiència emocional i descriure-la per mitjà del llenguatge elimina molta de la negativitat que aquesta emocionalitat pugui contenir. Per això, les persones que expressen les seves emocions en un diari personal solen gestionar molt millor l’equilibri emocional.”

Des de fa temps un dels meus llibres de capçalera professionals és Emocionar. Amb l’aparença d’un àlbum il·lustrat infantil descriu i interrelaciona amb la necessària precisió el gran catàleg d’emocions humanes. Escriure per sentir-nos emocionalment més sans no sembla una mala idea. No es necessita partir de grans traumes personals o col·lectius per posar-s’hi. Només una certa valentia per atrevir-se a posar noms i emocions a allò tant temps incomunicable. Ho recomano.