Aquest cap de setmana, bé, de dijous a dissabte, he estat a Madrid treballant. He fet dos concerts de presentació del disc del Lluís Cartes, Poetes, primer en un acte presidit per l’ambaixador d’Andorra a Madrid a la casa América de la Plaza de Cibeles, i l’altre al Parque del Retiro, al pabelló CaixaBank de la Feria del Libro de Madrid, on l’Associació d’Editors d’Andorra té un exitós estand. L’acte i l’organització dels dos concerts van ser excel·lents. Inés Sánchez va fer una coordinació perfecta de la producció i ens vam sentir molt ben atesos en tot moment.
Dijous, amb el Lluís i amb un cop d’AVE, ens vam plantar al centre de Madrid, a l’hora de dinar, i amb la maleta i la guitarra a coll vam fer un entrepà de calamars i uns callos a la madrilenya que ens van fer aguantar fins a l’hora de sopar.
L’apartament, molt cèntric, en què ens vam allotjar ens va permetre plantar-nos en un moment al parc del Retiro per veure l’espai on tocaríem l’endemà, i visitar també la caseta on Oliver Vergés i Jan Arimany rebien els lectors d’arreu, interessats en les publicacions fetes a Andorra.
Una vegada fet això teníem el que quedava de la tarda per veure Madrid abans del dia tan dur que ens esperava l’endemà. 
I aquí és on vaig confirmar el que tothom m’havia dit; ja veuràs com et fliparà, la gent és molt oberta, es menja genial, s’hi viu molt bé… Aquests eren els comentaris que la gent més avesada que jo a trepitjar la capital espanyola m’havia fet abans d’anar-hi. I efectivament, és cert que Madrid està més neta que la Barcelona dels darrers anys, és cert que el centre de Madrid és molt agradable de passejar i diuen que a diferència de Barcelona, manté l’essència del Madrid castizo, però això no sé ben bé què vol dir.
El que també he pogut constatar és que hi ha molt turisme, provocant pràcticament la mateixa sensació d’aclaparament que provoca a Barcelona, que el pa amb tomàquet està normalitzat i que no t’increpen per parlar en català, ben al contrari; els dones un argument per recordar-te que estan molt a favor de l’Espanya plural, moment en què t’escapoleixes de la deriva política de la conversa dient que ets andorrà. “Qué bonito es Cataluña, yo estube viviendo en Martorel y después hice de comercial en la zona de Yeida”, ens explicava un senyor gran en una llibreria de vell, esforçant-se a lloar la comunitat catalana:
–Somos andorranos...
–Ah! yo conocí al obispo, que es vuestro rey, ¿verdad?
Sorprenentment l’home estava ben informat, la veritat.
Vam ser, doncs, unes hores a la terra de la llibertat, una ciutat acollidora, sempre que no els duguis la contrària, la ciutat de la llibertat a base de posar cotxes de la policia urbana a cada cantonada, res de nou.
Tenia ganes de posar els peus al paradís de la Isabel Ayuso, i la veritat és que m’hi he sentit molt bé, i maleeixo la desinformació i animadversió que els polítics catalans i espanyols intenten posar entre els habitants d’aquestes dues zones d’Espanya.