La Terra trucant a Andorra

És la primera vegada que el titular em surt així, tot d’un plegat. M’ho ha suggerit que a vegades sembla que sigui difícil la comunicació amb –com ho diria– algunes entitats del país, públiques, privades i eclesials. N’hi ha que s’amaguen i així volen restar, entenc, fora del focus, sempre. Que et costa la vida aconseguir parlar amb els seus responsables i que quan ho pots fer, al cap de dos minuts ja t’estan dient “ja hem acabat, oi?” sense haver-te donat cap informació concreta aprofitable. Ràbia infinita –no exageris, noia– quan saps que la tasca que fan d’ajuda a qui ho necessita, per exemple, és tan lloable com la d’altres associacions, els responsables de les quals sí que tenen la deferència de contestar-te sempre, sigui per dir “no hi ha cap novetat” o sigui per dir-te “avui hem dedicat el dia a posar el parquet d’un centre amb voluntaris. I potser no és notícia, però com que tot el que fem ho realitzem amb la màxima il·lusió...” Això em fa recordar allò del “no” per resposta que no entenia el president d’una associació del país que sí que parla referint-se al silenci d’algun dels ministeris amb els quals es reuneix. Ho vaig trobar molt gràfic. Ja he parlat d’associacions que no volen parlar i de ministeris que tampoc ho volen fer. Sobre uns i altres tinc la teoria que els comandaments intermedis hi tenen molt a veure. Perquè la minsa quota de poder dels intermediaris, en qualsevol camp, s’ha de fer valdre. A vegades em sembla que en comptes d’estar trucant a Andorra, ho estic fent a Mart. Encara que potser la marciana soc jo i no ho sabia, que ja podria ser.