Totes les societats del món amb un arrelat sentiment d’identitat pròpia, s’aferren romànticament al seu passat històric, precisament per preservar-se com a tals, i llegar-ho a les generacions futures. Si aquesta premissa la traslladem a les identitats nacionals, trobarem que aquest culte també s’ha materialitzat en els antics panteons dels sobirans propis, com l’Escorial, al regne d’Espanya, Saint-Denis, a França, o Poblet a la Corona d’Aragó. Tenim exemples més antics com Leire, sepulcre dels primers reis navarresos, Sant Joan de la Penya, dels aragonesos, o Ripoll, lloc de descans etern de la família de Guifré el Pilós, per citar-ne alguns exemples.
Els andorrans també tenim els panteons històrics, on van ser sebollits els sobirans del país. El més conegut roman sota la cripta de la catedral d’Urgell, on molts dels bisbes-prínceps hi tenen la seva tomba. Pel que fa als comtes de Foix, es feien enterrar, fins al segle XIV, a l’abadia cistercenca de Bolbona, situada avui en dia al terme de Senta Gabèla, a mig camí entre Foix i Tolosa, si bé, no es pot saber el lloc exacte de les seves sepultures, atès que l’església va ser derruïda en el primer terç del segle XIX. Les tombes, si encara hi són, es podrien retrobar amb una intervenció arqueològica relativament senzilla i localitzada, però caldria la voluntat de dur-ho a terme.
Ara bé, si hi ha un panteó medieval directament lligat amb el poble andorrà és l’antic priorat dels cavallers hospitalaris de Santa Maria de Costoja, al bell mig de la vall de Castellbò, situat entre el poble de Vilamitjana i el riu que baixa de la capital vescomtal. A Costoja, hi van ser enterrats Arnau de Castellbò i la seva filla Ermessenda, ambdós senyors d’Andorra. Ella, hereva del vescomtat del seu pare, i del senyoriu de la seva mare Arnaldeta, que li llegà tots els territoris dels Caboet, va esdevenir comtessa, pel seu matrimoni amb Roger Bernat II de Foix. 
Ermessenda va demanar explícitament en el seu testament ser enterrada a Costoja, renunciant al dret que tenia de ser sebollida a Bolbona com li corresponia al seu rang comtal. Arnau de Castellbò va morir el 1226, la seva filla el 1237, però no hi van romandre enterrats gaires anys, perquè una sentència inquisitorial va fer desenterrar els seus cossos per ser cremats, i les seves cendres llençades al vent, sota l’acusació pòstuma d’heretgia càtara. Tanmateix, el culte a Costoja va continuar ben viu, directament rendit al record d’una de les famílies vescomtals més importants d’Europa. Especialment pels andorrans que van pagar durant molts segles una part molt important de les rendes que feien mantenir aquest singular priorat dels cavallers hospitalers.
Una curiositat, el famós armari de les sis claus (set des del 1978), tenia un calaix etiquetat expressament per guardar els comprovants dels censos que es pagaven a Costoja. De fet, aquest calaix avui, desconegut i desubicat en la seva funció d’origen, roman com a peça d’attrezzo en un racó del Museu Postal d’Ordino.
Li devem el redescobriment d’aquest importantíssim lloc històric, al desaparegut Esteve Albert. També al Jordi Pasques i el Climent Miró que, capitanejant l’associació d’amics dels Pontarrons, van fer una tasca important de neteja i consolidació urgent fa més de dues dècades. Però des de llavors poca cosa més, les venerables ruïnes resten igual, sense cap projecte d’intervenció arqueològica a la vista, i encara menys de recuperació arquitectònica. 
Andorrans i urgellencs tenim un lligam comú molt important amb Costoja. Tant de bo, aprofitant la pròxima candidatura mundial per elevar el Coprincipat a patrimoni de la humanitat, serveixi per dur a terme projectes de recuperació patrimonial pendents. Costoja n’hauria de ser dels primers, atesa la seva importància històrica i el seu vincle entre els andorrans, urgellencs i l’antic comtat de Foix.