La tornada

Cada temporada ofereix el seu encant. A Andorra sort n’hi ha de poder gaudir (mentre el canvi climàtic no s’accentuï irreversiblement) de les quatre estacions diferenciades. Els paisatges s’adapten a les condicions meteorològiques. Les zones urbanes reflecteixen l’ambient. I nosaltres substituïm unes rutines per unes altres, sobretot al setembre, quan la tornada a la vida activa i l’arribada de la tardor solen coincidir.

Els enamorats de l’estiu acostumem a presentar alguns dels símptomes de l’anomenada “síndrome postvacacional”. Els primers freds coincideixen amb la fatiga, l’insomni, la tristesa… i la sensació que el cicle de la felicitat ha finalitzat injustament.

Em fan gràcia els anuncis de col·leccions per fascicles que ens assetgen a totes hores i les intencions generalitzades de fer bondat. Les estratègies publicitàries compten amb les evidències (com ara els quilos sobrants) i els remordiments. L’èxit de vendes està assegurat. Comprem roba (perquè la vella s’ha encongit i/o arran de l’efecte placebo), ens apuntem al gimnàs, iniciem un règim, pensem a deixar de fumar, estudiar, construir vaixells a escala… Volem començar una nova vida. Però sovint sucumbim a temptacions malignes, tot renunciant als hàbits saludables i a les activitats que requereixen un esforç suplementari. La bicicleta el·líptica exaspera, i pagar una quota extra en va… Les amanides verdes són insípides i tenim tirada a la carn sucosa. El tabac l’anirem deixant progressivament. La carrera a distància no val tant la pena com semblava. El galió de l’Armada Invencible és difícil de muntar. Per Cap d’Any renovarem propòsits.

Jo, de moment, per tal de pal·liar l’angoixa existencial i fer-me a la idea de les millores graduals que, gràcies a la voluntat de superació, aniré introduint en la meva conducta habitual, m’assec al sofà després de la dura jornada laboral (encara noto l’alteració brusca dels bioritmes), connecto els aparells que em connecten amb el món, m’entreno a llegir llegint missatges al mòbil i textos sobreimpresos a la pantalla del televisor, pico una mica (menjars baixos en greix), faig peses amb els comandaments, em fumo una cigarreta (sense arribar a la punta, que és on la nicotina s’acumula), selecciono col·leccionables atractius (camions articulats ja muntats, vestits de la Nancy de grans dissenyadors, figures homologades de Tintín que només cal col·locar a la vitrina), em preparo un combinat de graduació alcohòlica mitjana, escolto el vinil Blue Train de John Coltrane (entrega inicial de clàssics de Blue Note, l’inconvenient és que m’hauré d’aixecar a girar-lo), m’inscric en el curs virtual d’un mètode per convertir-se en vegà en quinze dies, desempaqueto el volum 1 de l’Ulisses de Joyce, em poso les ulleres d’intel·lectual i em faig una selfie amb el llibre obert a les mans.