Els dubtes sobre la sinceritat i la transparència plena dels governants són, com ho va escriure l’amiga Montserrat Tura, exconsellera de Justícia i Interior de la Generalitat de Catalunya, “... tan antics com l'existència dels governs”.
Però, com deia Montserrat Tura, “... que sigui antiga no vol dir que ens hàgim de resignar a la pèrdua progressiva de la confiança i el respecte cap a les institucions polítiques”.
El secret i la transparència, en un mateix engranatge, sempre grinyolaran i, per raó de la pròpia seguretat, l’eficàcia en la prevenció de delictes quedarà també en la penombra d’uns organismes excessivament endogàmics i de disciplina fèrria.
Si en matèria de drets fonamentals i de principis constitucionals la Comissió de Venècia del Consell d’Europa és un referent, en matèria de principis que haurien de complir els serveis que obtenen informació sensible i elaboren informes secrets, també hi ha referents. El Consell d’Europa, concretament la Comissió per als Drets Humans, va publicar el 2015 Democratic and effective oversight of national security services, i des del Simposi d’Amsterdam de l’Institute for Information Law el mateix any es va publicar Ten Standards for Oversight and Transparency of National Intelligence Services.
En aquest àmbit em semblen imprescindibles les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans que des de la dècada dels setanta s’han dictat en casos de ciutadans del Regne Unit o d’Alemanya els anys 1968, 1974 i 2008.
A l’Europa dels drets ja s’han escrit propostes de mirada actualitzada sobre un tema sensible.
Mentrestant a Andorra portem massa mesos –de fet gairebé dos anys i mig– esperant enllestir el procés de conclusió de l’Acord d’associació amb la Unió Europea i ens costa massa explicar els avantatges i els inconvenients d’aquest embrancament.
Estem cansats de patrioterisme naftalínic de política superficial, i convençuts que només hi ha futur si hi ha política seriosa. Signar, ratificar i aplicar l’acord d’associació amb la UE és una oportunitat per demostrar que no hi ha por de bastir un Estat modern. Hem de practicar un patriotisme de les coses ben fetes i de joc net, perquè no forma part d’allò de què es pot treure pit, sinó precisament de protegir-nos amb una seguretat que no ens prengui drets ni ens faci perdre oportunitats.
Resoldre adequadament la modernització de les estructures de l’Estat andorrà amb la finalitat d’adequar-les a l’entorn europeu és inajornable. I explicar-ho amb transparència i valentia és una exigència de responsabilitat.
Apareixen senyals que fan pensar que la nova direcció de DA es prepara per a mantenir l’statu quo dels darrers quinze anys. Si fos així, és el moment de recordar-li que el repte d’un lideratge executiu és, sens dubte, la capacitat d’equilibrar discreció, prudència i lleialtat institucional, i la capacitat transformadora en polítiques d’integritat i transparència, que és la clau de l’eficiència. La responsabilitat dels electes, dels polítics, dels partits polítics hi és, i ben segur que els estimularà per acceptar rols més actius en la transparència, perquè la gran majoria són gent honesta i vocacional. I la complexitat que ve d’inèrcies antigues s’ha de situar també en els esforços que s’estan fent per canviar les coses. La transparència és un algoritme democràtic.
No es pot perdre de vista que és la situació prèvia –del juny del 2011 fins ara– la que explica les inquietuds d’avui. És el que té posposar a demà el que hauríem d’haver acabat ahir. I en això, i llastimosament, sí que destaquen DA i Ciutadans Compromesos de la Massana.
Veurem si guanya la continuïtat o encara apareix una espurna de renovació perquè Andorra està estancada en termes de reformes pendents. També és veritat que les reformes institucionals necessàries només es poden encarar mitjançant un gran acord polític nacional com el que ens va portar la Constitució el 1993.