El Consell General ha nomenat l’exministre de Justícia i Interior Marc Vila com a nou raonador del ciutadà. Més enllà de la idoneïtat o no de l’escollit, o de si és una persona molt o poc marcada políticament –qüestions a les quals en el debat es va passar de puntetes–, l’oposició que, en certa manera, es va autoexcloure de la tria, va criticar especialment el procediment seguit. És cert que potser el mètode emprat per la majoria demòcrata, gairebé de subhastar la plaça, no sembla el més indicat ni fa cap favor a la institució, però tampoc són massa lògiques les queixes pel procediment, després de desentendre-se’n dient que era la majoria qui havia de prendre la iniciativa.
Per això, sobta que ara es digui que el raonador havia de ser una dona que, de fet, no hauria estat malament. I no perquè, després de tres raonadors homes, ara toqués, per allò de l’estadística o per voler penjar-se una medalla per defensar la igualtat, una dona, sinó perquè entre les candidates airejades en aquesta espècie de subhasta del càrrec n’hi havia de tant o més ben preparades que Vila per exercir les tasques de raonador del ciutadà. Sigui com sigui, poc sentit té reclamar que fos una dona, o una altra persona, tant és, un cop la candidatura ja estava proposada i només s’havia de votar. De fet, en lloc de votar-hi a favor, també s’hauria pogut dir no o abstenir-se, si es considerava que havia de ser una altra persona. I és que l’argument que no era un vot a la persona, sinó a la institució és difícil d’empassar. I més quan, just en el punt anterior, sí que s’havia votat a favor de la institució amb el canvi de la llei per donar més competències al raonador del ciutadà.
