Passejar pel país darrerament fa molta mandra. Acabes fastiguejat de sentir sorolls d’obres, de veure com desapareixen paisatges comuns, naturals i artificials, i de patir l’ostentació material dels nous vinguts, talossos amb Ferrari que poc entenen ni estimen aquestes valls. Els turistes omplen els carrers atrets per aquesta buidor intel·lectual i cultural. Davant d'aquesta deriva superficial, defensar la continuïtat d’un festival com el ClàssicAnd no és un caprici d'uns quants melòmans, és pensar cap a on anem com a societat. Escric aquest article perquè vaig llegir que s’està plantejant el futur d’una de les millors idees que he vist materialitzar-se. I em fa por que, com tantes altres, desaparegui sense fer soroll.
Hom sap que qualsevol projecte cultural que vulgui perdurar la seva premissa daurada és que primer ha de ser estimat pels locals, i després, de manera natural, atraure els visitants de fora. Grans referents de prestigi com l'històric Festival d'Aix-en-Provence, o casos veïns d'escala similar com el Festival de Torroella de Montgrí i la Schubertíada de Vilabertran, van néixer precisament així, convertint la complicitat, el teixit associatiu i l'orgull de la gent del territori en el seu escut i autèntic motor abans de transformar-se en reclams internacionals.
El ClàssicAnd ja ha fet el pas més difícil, les xifres d'assistència i l'excel·lent rebuda de la població autòctona demostren que Andorra té gana de propostes de primera línia. Sense aquesta cita i d'altres de similars, una part important de la societat andorrana se sent òrfena, mancada d'un espai de trobada i creixement intel·lectual.
Malgrat aquest èxit inqüestionable, des de determinats sectors s'alimenta el mantra mandrós d'una pretesa manca de gust per la cultura de la població local, un relat cínic que només serveix per justificar la desinversió. Només cal analitzar la distribució de recursos publicitaris, el percentatge que Andorra Turisme destina històricament a grans franquícies comercials o a macroesdeveniments esportius de masses multiplica de lluny el pressupost d'iniciatives clàssiques o humanístiques. Sembla que l'única manera vàlida d'entendre el temps lliure sigui anar a esfondrar-se corrent per la muntanya, cronòmetre en mà i patrocinadors al pit. El turisme esportiu és més que respectable, però quan esdevé el monocultiu nacional, ens perdem massa coses. És urgent generar opinió crítica i fer veure que hi ha altres maneres d'habitar el territori, que l’ànima també reclama els seus espais d'escolta i reflexió.
Que continuï el ClàssicAnd no és una decisió d’estratègia turística, es tracta d’escollir quin model de país volem. Un país amb pluralitat de pensament i maneres de viure o un país on la dictadura ultraliberal continuï donant ales als necis. La cultura és l’última trinxera davant l’avenç de la barbàrie.