Quan George Orwell va passar uns mesos al front de l’Aragó durant la Guerra Civil espanyola va dir que les avançades de les milícies obreres, que dibuixaven una línia irregular des de la serra d’Alcubierre fins al poble de Siétamo, a les envistes d’Osca, era la darrera frontera de la dignitat, la línia que separava els somiadors d’un món lliure i igualitari –amb totes les seves contradiccions i misèries, com les que va viure durant els enfrontaments caïnites del febrer de 1937 a Barcelona– de les escomeses del feixisme que s’anava fent fort al bàndol dels revoltats espanyols i a bona part d’Europa.
Dissabte passat, mentre recorria la vall que formaven les casetes de la Setmana del Llibre en Català a Barcelona, pensava en les paraules d’Orwell: aquella podria ser també una de les poques línies de dignitat que ens van quedant, una trinxera que em separava i protegia de la intempèrie del món actual. En comptes d'estar construïda amb un parapet de sacs de sorra, ho estava amb llibres de tots els colors ideològics, propostes reivindicatives, poemes delicats i històries reals o inventades. Fins al refugi de paper m’arribava un soroll insuportable de veus que dictaven ordres, que amenaçaven de llançar bombes cada cop més destructores, que tergiversaven el significat de paraules tan sagrades com democràcia o llibertat, que aixecaven barreres i comminaven els emigrants a retornar als seus països d’origen.
També m’arribava l’eco de la polèmica que va obrir una creadora de contenidos (o tontenidos) que qüestionava que el fet de llegir ens fa millors persones. A mi em va agradar molt la resposta de Juanjo Millàs, que es va mostrar d’acord amb ella, perquè si ho tenia tot tan clar i se sentia a gust amb la seva vida i la seva ignorància... per què havia de llegir?
He viscut ja unes quantes Setmanes i fires de llibres. Amb els pas dels anys, a més de tenir al·lucinacions com la provocada per les paraules d’Orwell, gaudeixo molt de cada trobada amb editors, escriptors i lectors. He perdut aquell punt d’ansietat que m’acompanyava durant les presentacions i les signatures de llibres, la tensió d’haver d’estar a l'altura quan explico el que he volgut transmetre amb el meu llibre, la necessitat de conèixer les darreres novetats per semblar ben informat i de ser enginyós quan faig dedicatòries o participo en clubs de lectura. Ara hi vaig relaxat, m’alegro de l’aparició de noves fornades d’editors i escriptors que omplen de propostes variades els prestatges de la caseta que, promoguda pel Govern d’Andorra, l’Associació d’Editors i Llibre del Pirineu, acull els escriptors vinguts de la muntanya.
El meu estat d’ànim el descriu a meravella Manuel Visent a Una historia particular: en veure pel retrovisor que arriben noves generacions d’autors amb ganes de menjar-se el món, trec la mà per la finestreta i, amb gran satisfacció, els convido a avançar-me, que facin la seva cursa i que siguin més agosarats i creatius que jo mateix. En aquest moment de la vida, allò que m’importa no és competir, sinó compartir amb companys i amics el plaer d’una cervesa freda i el d’una conversa amb humor i el punt exacte d’ironia. Res de nostàlgia, acaba dient Visent, només una mica de malenconia, com les gotes d’angostura que fan més perfectes els Martinis secs.