Podem parafrasejar la teoria de la relativitat general d’Einstein per entendre el perquè dels estranys camins que segueixen les coses dins del cosmos de Toni Martí en què s’ha convertit Andorra.
Per entendre millor Einstein, i la relació amb Martí, primer hem de recordar el genial Galileu Galilei. Si es deixa caure una pilota dins d’un tren, per a l’observador que és a dins del tren, la pilota caurà seguint un moviment vertical; mentre que un observador que sigui a fora del tren, a terra, percebrà que la pilota cau a dins del tren seguint un moviment parabòlic. Aquesta diferència de percepció segons la posició de l’observador comporta que, encara que la Terra giri al voltant del Sol a velocitats de vertigen, nosaltres no tenim cap sensació de moviment.
En aquest sentit, Galileu Galilei va formular la Teoria de la relativitat clàssica, que estableix que els experiments mecànics es desenvolupen de la mateixa manera en dos sistemes de referència en moviment de translació rectilínia. Però segons la posició de l’observador, l’experiment es pot percebre diferent. Aquest problema de percepcions segons la posició de l’observador havia donat lloc a la profunda creença que l’Univers girava entorn de la Terra. La hipòtesi de Galileu que la Terra girava al voltant del Sol va sacsejar les estructures de poder. Al poder li costa d’acceptar que les coses es puguin percebre diferent segons la posició de l’observador. Tot poder tancat dins del seu petit sistema de referència es pot creure que tot gira al seu voltant, quan la realitat és molt diferent.
La necessitat de relativitzar la percepció d’allò observat segons la posició de l’observador no es limita a l’observació del moviment. Martí ha fet allò que fan els mals governants amb poder absolut o majories absolutes: són incapaços de relativitzar la percepció dels fets des de les diferents posicions de cada observador. Martí percep l’entorn únicament des del seu sistema de referència. I es pensa que la realitat absoluta és la seva percepció relativa.
Martí segueix un patró semblant al d’aquell poder absolut del segle XVII, convençut que el Sol girava al voltant de la Terra. El poder s’enfada amb qui el contradiu i, a manca d’arguments, activa les claques cortesanes i el poder utilitza les institucions per imposar la seva percepció. Una reacció clàssica són els sacrificis públics dels cristians al circ romà, o els macrojudicis com el que va organitzar la Inquisició contra Galileu. Durant segles, els judicis teatralitzats i altres circs, com alguns macrojudicis públics, han creat una il·lusió pública de justícia superior que legitima les percepcions subjectives del Poder.
Durant segles, la ciutadania andorrana ha estat dins d’un sistema de referència comú, dins d’Andorra. Mentre que el poder de l’Estat andorrà estava situat fora d’Andorra, en la institució dels coprínceps. Per tant, la ciutadania andorrana i els coprínceps eren observadors diferents situats en sistemes de referència diferents. Tant el copríncep episcopal com el copríncep francès tenien els coneixements i la capacitat per adonar-se’n. I ambdós van demostrar al llarg de la història els seus encerts a l’hora de relativitzar amb intel·ligència la percepció de la realitat andorrana segons s’observi des de dins d’Andorra, des de França o des de la Seu. Un problema de quasi tots els caps de Govern postconstitucionals és la manca de capacitat de relativitzar. En ser un membre de la ciutadania andorrana, es consideren embeguts d’andorranitat i es pensen que la seva percepció és la realitat andorrana. Es pensen que les coses són com ells les perceben.
Einstein va anar més enllà que el genial Galileu. Davant del fet que la velocitat de la llum en el buit és manté constant, amb independència de la posició de l’observador, Einstein va formular la teoria de la relativitat restringida o especial. Amb Einstein, l’única constant és la velocitat de la llum, mentre que tant el temps com l’espai esdevenen relatius en un únic espai de quatre dimensions, espai-temps. Una teoria preciosa, però restringida a moviments lineals, que no explicava les inèrcies i gravitacions que regeixen l’Univers.
Per donar resposta als moviments en presència de gravitació, deu anys més tard Einstein va formular una nova Teoria de la relativitat, anomenada general, segons la qual l’espai-temps es corba en presència de massa. Com més massa, més curvatura. Aquesta curvatura de l’espai-temps crea uns camins de moviment a l’univers que no són rectes i que entenem com a forces gravitacionals. I aquí és on Einstein ens pot ajudar a entendre les estranyes corbes que segueixen les coses dins del cosmos de Martí en què s’ha convertit Andorra: de la mateixa manera que hi ha unes masses al cosmos que corben l’espai-temps de l’univers astronòmic, hi ha una massa política que corba el cosmos constitucional andorrà. Com més massa política, més curvatura de l’espai i del temps constitucionals.
Efectivament, tal com passa amb la Teoria de la relativitat restringida, podem partir d’un univers de trajectòries en línia recta. Aquest seria l’univers teòric de la nostra Constitució, amb un espai innocent constitucional format per tres vectors: poder legislatiu, poder legislatiu executiu i poder judicial. On tothom és igual i tot va per camins rectes. Però constatem que les trajectòries dels esdeveniments de cada ciutadà dins d’Andorra són cada dia més retorçats.
Qualsevol observador, de dins o de fora, pot percebre que hi ha unes inèrcies al moviment de les institucions davant dels problemes o necessitats d’uns ciutadans, mentre que es produeixen unes acceleracions brutals davant de problemes o necessitats similars d’altres ciutadans. Tanmateix podem constatar fenòmens gravitacionals que en claven alguns a terra i permeten que d’altres volin. Aquestes inèrcies i càrregues gravitacionals es veuen en tots els nivells. Uns comuns estan sotmesos a més gravitació que d’altres i els seus problemes estan subjectes a més inèrcies per ser solucionats. També passa entre diferents pistes d’esquí. O entre diferents tipus d’assalariats del sector públic o privat. També passa entre institucions financeres amb relació al compliment de les obligacions de solvència. I les càrregues gravitacionals i les inèrcies esdevenen escandaloses segons a quin banc es detectin suposades operacions de blanqueig, o de coses més grosses.
De la mateixa manera que, segons Einstein, la massa del cosmos corba l’espai-temps, la massa política de la claca de Martí corba l’espai constitucional andorrà. Aquesta massa política està formada per l’energia resultant de l’acumulació d’interessos personals, que alguns anomenen suaument clientelisme polític. Aquestes acumulacions de massa política acumulen tanta energia que corben l’espai i el temps constitucional andorrà fins a convertir-lo en un garbuix de trajectòries corbades, enrevessades, que es poden entendre com a camps gravitacionals polítics. Darrerament es poden detectar veritables forats negres polítics. Concentracions de tanta massa política que ho xuclen tot, fins la llum.
Martí és un governant pregalileà mancat de la capacitat d’entendre la relativitat. Encara no ha entès que la caiguda d’una pilota pot semblar vertical o parabòlica segons si ets a dins o a fora del tren. La incapacitat de Martí per entendre la relativitat l’ha portat a forçar la realitat per fer-la ser com ell la percep.+
Com molts absolutistes, quan la realitat s’entossudeix a no encaixar amb la percepció de l’absolutista, l’absolutista mai es fa enrere ni reconsidera la seva percepció. El que fa tot absolutista és acumular energia en claques servils amb suficient massa per corbar l’entorn fins a fer-lo encaixar amb la seva percepció. Evidentment, encara que molt sovint els absolutistes es creuen divins, no tenen la genialitat del Creador, o diguin-li energia, i el seu cosmos de fireta cau estrepitosament. Espero que sigui això el que passi el 2018 i desitjo que la Justícia demostri que té l’energia suficient per superar les forces gravitacionals que corben el nostre espai i temps constitucionals.
I aquesta és la trista relació entre Toni Martí i Albert Einstein.
