La tristesa

Permeteu-me qüestionar una convenció social: hem d’estar contents, no pesarosos, mal que sigui a base d’odioses comparacions perquè confonem el tenir amb el ser.  

Penso que de vegades és saludable, fins imprescindible, que ens donem al sentiment. És un estat anímic que, si ens hi complaem, pot conduir a una melangia malaltissa, evidentment. No ens podem permetre caure en la desmoralització ni el desassossec, però tampoc hauríem de minimitzar els drames passats i les tragèdies sentides. 

Se’ns ha inculcat tant el positivisme que hem arribat a límits de summa hipocresia. L’optimisme desaforat esdevé altament nociu i ens fa actuar amb desaprensió. Enmig de la tirania de l’alegria supèrflua, que menysté desgràcies que ens haurien d’atènyer, sense caure en el catastrofisme, l’aflicció mereixeria una consideració superior, no ser substituïda per la felicitat fictícia, exigida constantment. El riure ens ajuda a protegir-nos del desconsol, és clar. I el saber. I les creences. Això no obstant, la tristesa és refugi d’oblits induïts i penes exagerades. Apaivaga el dolor insuportable. No ens enganyem: allò que ha anat malament i el que desitgem que vagi bé no és el mateix. Quina benaurança il·lusòria reivindiquem? Són inútils, la nostàlgia i el temor? Tanmateix, els estereotips enganyosos funcionen: anuncis que venen falsa filantropia, missatges que compren complicitats, consignes alienants que denoten paternalismes ominosos… 

Ens commouen fets viscuts, impressions abstractes i gestos aparentment insignificants que les arts, tan veritables, recreen magistralment. El somriure compungit d’Ilsa quan Rick evoca un vestit blau que ella duia el dia que es van perdre, una constel·lació Joan Miró que acreix el vertigen existencial, l’emoció fonda de la sarabanda de la Partita 1004… són realitats imaginades que ens reflecteixen nítidament i ens conforten amb el plor. Davant la Pietà, dins Tantes ciutats on havíem d’anar, rere els somnis gaudinians. Les paraules són confidents dels silencis. Les imatges, variacions cromàtiques. La música, contrapunt del soroll. Els records i les esperances, onades que venen a besar la platja deserta del present. En suposar que som criatures escindides, sostenim que en algun moment llunyà vam perdre una part essencial de la nostra matèria, la identitat original. Potser és per això que enyorem el lligam dels vincles sagrats.

També ens entristeixen infinitament desigualtats i injustícies humanes, ara més crues i endèmiques: llars míseres, col·lectius desemparats, individus que no compten… I les pèrdues inevitables, les morts properes, el patiment d’agonies conviscudes des de la distància forçosa, la impotència del comiat, gèlid com una màscara inexpressiva. 
Som fràgils, éssers vulnerables. Anhelem. I hi ha indrets on la desolació ens abriga sota la intempèrie. Llavors ens sabem partícules de l’univers, eterns, trista pols d’estrelles.