La tristor dels partits sense autocrítica

M’abstindré de valorar el darrer assumpte delicat que li està tocant viure a Demòcrates per Andorra (DA) en relació amb els assessoraments que va fer la consellera general Meritxell Mateu a Banca Privada d’Andorra i que no van ser declarats a la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Ja se n’ha parlat molt i avui confio que es donaran els aclariments oportuns al Consell General. Sobre el que sí que vull reflexionar és sobre una forma d’actuar a DA que em preocupa o inclús m’espanta. Em refereixo a aquesta política de l’aniquilament de la discrepància i de la inexistència d’autocrítica, almenys de portes enfora, que també seria saludable encara que fos amb dosis controlades. Em nego a acceptar que tots els membres de Demòcrates per Andorra donin suport a l’actuació de la consellera general. Que no passa res per criticar el seu partit per aquesta o altres qüestions. Que és bo discrepar i també fer-ho en públic. Que aplaudir sempre el poder mata la dignitat. Que el pensament únic és perillós. Sempre preferiré els que trien el camí que marcava el gran Ovidi Montllor a Autocrítica i crítica: “Tinc un partit i una ideologia, / dic el que dic sense cap covardia, / però també sé el preu de tot això: / més tard o d’hora m’arribarà sentència. / Car no interessa, qui no llepa amb paciència. / M’aïllaran, dient que m’he aïllat, / diran o diuen que ja sóc aca­bat. / No pense pas donar-me per guanyat. / Mentrestant jo, no m’empasse la porga / d’aquells que creuen que tot està tan clar.”