L’escalada de la problemàtica de l’accés a l’habitatge, que s’ha estès arreu i pateixen bona part dels ciutadans europeus, i, sobretot, la gran disparitat de solucions que hi miren d’aportar els diferents estats, ha portat a la Comissió Europea a elaborar un marc regulatori per dotar d’una major seguretat jurídica i de certa uniformitat les iniciatives per donar resposta a la que, com és el cas d’Andorra, és la principal preocupació dels ciutadans de bona part dels països de la Unió Europea.
A grans trets, el text, que per poder entrar en vigor haurà de rebre el vistiplau del Consell de la UE i de l’Eurocambra, pretén posar límits als lloguers turístics i a la compra de segones residències, unes mesures que de ben segur els sonaran, ja que el Govern demòcrata, a qui fins i tot alguns van qualificar aleshores de “comunista” i li van retreure l’excés d’intervencionisme, les va incloure en la Llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge.
Així, i inspirant-se en la normativa espanyola, la proposta de la Comissió Europea planteja la creació de zones denominades “d’estrès residencial” on serien principalment els ajuntaments els qui aplicarien, en cas de complir tota una sèrie de condicionants, les restriccions corresponents, unes limitacions, però, que la mateixa norma, fent referència al principi de proporcionalitat, ja proposa que siguin el menys restrictives possibles i revisables cada cinc anys.
Al marge que la iniciativa acabi sent validada, cosa que no és del tot clara, ja que els grups més conservadors del Parlament Europeu han fet evidents els seus dubtes sobre la limitació de la compra de segones residències, el mateix text deixa clar que aquestes mesures poden ser solucions a curt termini i que per tant és necessari combinar-les amb d’altres i, especialment, ampliar el parc d’habitatges.
