La crítica literària és un tipus de crítica que es mou entre l’acadèmia, els mitjans de comunicació de masses i els nous mitjans autoproduïts. Durant bona part del segle XIX i del XX la crítica gaudia d’un paper destacat, entre valoratiu i orientador, que permetia als lectors –al principi pocs, amb el temps i l’educació pública més– tenir una idea de les obres al mercat i contribuïa a la consolidació i revisió d’obres clàssiques. La crítica era un camp de joc perfecte per a les polèmiques productives per a la història literària i també, no ens enganyem, per a les batalletes de caire més personal i egotista i els assumptes de capelleta. 

Al segle XXI totes aquestes virtuts de la crítica es posen en qüestió. Entre els papers acadèmics de lectura extraordinàriament limitada, els suplements de petit i gran consum que apareixen i desapareixen i les contribucions dels booktubers, la crítica diversifica les seves funcions en nínxols especialitzats oferint a públics cada volta més atomitzats allò que demanen.

És per aquest motiu que tenen valor els volums com el de Javier Aparicio Maydeu, Lecturas de ficción contemporánea. De Kafka a Ishiguro, volum on l’autor recull les seves crítiques de diferents obres i a diferents mitjans escrits i que les ordena, sistematitza i n’extreu teoria. El volum es divideix en dos parts ben definides: la literatura d’avantguarda del segle XX –el modernisme– i la literatura del darrer terç del XX i principis del XXI –l’anomenat postmodernisme. Tot comença amb el Quixot de Cervantes, i del Quixot provindrien les ficcions contemporànies. Una evolució des de la dissolució del realisme retratada en crítiques escrites durant el final del segle passat i els inicis del present. Tota una nòmina d’autors i autores destacables amb les síntesis teòriques al començament de cada bloc. 

La crítica d’Aparicio Maydeu conjunta les virtuts provinents de l’acadèmia amb el format del diari o la revista i amb el rerefons de l’amor a la literatura que caracteritza els nous mitjans. Aquesta capacitat sintètica fa de les seves 700 pàgines un recorregut didàctic, rigorós i concret per la majoria de novel·les que a hores d’ara podem trobar a les prestatgeries de qualsevol llibreria. Completen el volum una llista d’obres per a la creació d’una biblioteca i les taules cronològiques que ajuden a incloure aquestes com a fets de cultura en el transcórrer de la història. 

Insisteixo en què és la síntesi un valor de l’obra, el qual també possibilita contemplar tota l’època com un univers propi on els noms, els títols i les referències s’entrecreuen cercant-se en la creació d’un tot, lluny de l’atomització de gustos i de públic que sembla imperatiu avui dia. No era això la República de les lletres?