La vintena. Farà doncs deu mesos que escric cada quinze dies aquesta columna. Cansat, estic, del soroll dels cavallers del segle XXI que amb arnesos moderns substitueixen la cota de malles, el glavi, la llança i el cavall per armilles i colzeres, porres curtes i llargues, fusells antiavalots i furgonetes blindades. Se me’n refot el que puguin pensar del que escric i de qui soc i de si represento res. Només un estat d’ànim després de la derrota de la paraula. Ningú que hagués volgut parlar amb mi m’ha demanat mai de fer-ho, ho ha fet quan ho ha cregut necessari i sense haver d’esperar que s’acabés el repartiment d’estopa. Parlem? Ves a fer la mà. De què hem de parlar. Per què no ho hem fet quan s’havia de fer? Ho hem de fer ara perquè si no guanyaran les imatges de la força en la retina dels sensibles europeus que l’única cosa que volen és no perdre’s l’esmorzar servit per un immigrant sense papers reconeguts per poder deixar-li la propina amb què el ric reconeix el pobre. El meu advocat m’aconsella que em recondueixi, que no se sap mai quan et pot venir bé una recomanació pàtria o un augment de sou o no haver de fer cua al servei d’Ocupació. Callo, doncs. Però no puc. Com puc arribar al final si deixo d’escriure i com escriure sense dir res. Això darrer és més fàcil, només he de fer de negre d’un altre negre i copiar alguns dels discursos que molts pròcers de la res publica distribueixen en els mitjans subvencionats d’arreu del planeta i part de l’estranger. I així anar fent i embolica que fa fort i fot-li que és de Reus. Per cert, quines catànies més bones que hi comprava mon pare quan anàvem a visitar un cop l’any la tieta monja que, com si fos parenta de J. V. Foix, es deia Gertrudis. Fa tants anys que no sé si va ser cert o senzillament m’ho invento. Tot un pati d’escola buit per a dos nens que saludaven amb vergonya una monja ja gran que els deien que era la germana de no se sabia ben bé qui perquè no l’havien conegut. Anys després, amb les cames i el cor joves i carregats d’adrenalina desafiava els grisos que havien passat per un saló de bellesa i ara eren marrons i els provocava amb eslògans que em creia que eren més feridors que les pallareses de Solsona. Quan desfeien la formació i arrencaven a córrer, els imitava i em perdia pels carrerons de les Rambles. Era molt fàcil i estadísticament la possibilitat de rebre un mastegot mínima. No m’asseia a terra esperant que carreguessin contra el meu cos. Això és ser valent. Molts dels que corrien amb mi són els que callen i no diuen res, els que afirmen que els metges no saben fer números i que la llei és la llei i que la democràcia es basa en la llei. I la resta són això mateix, hòsties. Mentrestant a les Valls tot tranquil perquè un poeta agraeix a les autoritats que tothom estigui a favor del diàleg. Parlem? De què hem de parlar? De la llei, de l’abast de la teva porra, de la resistència dels cossos, de l’ull que no tornarà, dels cadàvers enterrats amb el cadàver del dictador i que encara ningú s’ha atrevit a desenterrar perquè els seus els puguin plorar amb dignitat. Pels pobres de segona no n’hi ha, només pels que obeeixen. I fought the law and the law won. Final.
