La Vache qui rit

Ja fa una colla de decennis, elegiren un nou síndic general. No va passar gaire que ja l’havien motejat. Era un home corpulent i tranquil, una cara matafaluda, de bon vivant, uns pavellons auriculars prominents, el riure fàcil, sonor i franc. Algun graciós amb sentit de l’humor el batejà amb el mot La Vache qui rit, no pas per burlar-se’n, segurament, sinó per somriure’n, senzillament.
El senyor síndic era una persona afable i dialogant, no gens altiu ni fatxenda, ben al contrari, sempre estava disposat a dialogar i a mantenir una conversa oberta amb qualsevol persona que li adrecés la paraula. Puc testificar-ho, perquè al llarg del seu mandat vaig tenir ocasió de mantenir-hi més d’una xerrada i, tot i la meva curta edat, en aquell temps, es brindava a discutir amb mi de qüestions de política, a la sala dels passos perduts de la Casa de la Vall. Sabia escoltar i el seu tarannà es caracteritzava per ser consensual, acceptava les crítiques, més o menys sarcàstiques. Era un bon home i continua sent-ho.
Durant la meva tendra jovenesa i pubertat, en sortir de col·legi me n’anava llimat cap a casa, on la mare em tenia preparat un berenar pantagruèlic: un enorme bol de llet amb Banania (“Petit déjeuner délicieux...”, cantava la publicitat a les ones de Radio Andorra) i un parell de llesques de pa de quilo, del forn de l’Aurelleta, que untava abundosament amb la pasta fonent de porcions de La Vache qui rit. Una delectació que roman present al meu paladar, dels tecs de mitja tarda, abans d’acudir al roc de les Bruixes i més tard a la roureda de cal Petit de Sansa a jugar amb els amiguets. Sovint, al sopar, degustàvem un bon plat de Soupe Grosjean, veloutée aux asperges, i assaboríem el paté de foie de la marca Olida. Tot delícies de la bonne chère francesa. I els paquets de detergent Bonux i Omo, que em regalaven animalons de terres africanes.
Amb l’àmplia i extensa perspectiva que ens ofereix el retrovisor dels temps passats, quan ja hem assolit certa edat –una edat certa– també recordem els estius de les dècades dels 1960 i 1970, quan Andorra s’omplia de turistes procedents de França que atapeïen els hotels, els nombrosos càmpings i les caves. Terres propícies per lligar amb francesetes boniques i tendres. Un món que es va esfondrar sobtadament o progressivament, segons el punt de vista.
Així, es va capgirar totalment una relació que pensàvem afermada i perdurable, i començà l’espanyolització en tots els àmbits i sectors, fins al punt que, a hores d’ara, les importacions de productes francesos són gairebé testimonials o residuals i, en paral·lel, les relacions de bon veïnatge i de proximitat, les institucionals i oficials, han minvat, en detriment i perjudici per al nostre país.
Durant temps, la situació s’ha anat agreujant sense que ni el Consell General ni el Govern hagin fet gairebé res per revertir-la (exceptuant el govern del Jaume Bartumeu), fent bo allò del qui dies passa, anys empeny. Probablement, un camí sense retorn, fruit de la deixadesa i de la pobra visió de prohoms més avesats a l’incidental enfront de l’essencial.
Casualment, coincidint amb el centenari de la creació i elaboració del formatge en porcions La Vache qui rit (1921-2021), el president del grup parlamentari Socialdemòcrata, Pere López Agràs, acompanyat de la consellera general Judith Salazar, es va desplaçar fins a París, on ambdós s’entrevistaren amb diputats i dirigents polítics per tal de palesar-los els neguits en aspectes com l’econòmic, el cultural, el social i l’educatiu, i per “consolidar les relacions bilaterals” i poder recuperar el pes de les relacions entre França i Andorra.
Quina llàstima que no n’hagués estat al corrent, ja que altrament els hauria pregat que fessin alguna gestió encaminada a poder tornar a fruir del bon gust de les ja molt referides porcions. Perquè ja fa anys que les botigues de barri ens imposen una versió estrafolària del producte, ara anomenat La vaca que ríe. Res a veure, en el gustatiu, amb l’original.
L’estructura institucional del Principat d’Andorra fa que es pugui comparar amb la d’una moneda, amb doble figura, però sense cara ni creu. I així ha de ser per al nostre interès i per respecte.