“Tres professors de l’institut de secundària de la Margineda van morir en un accident ahir a la nit.” “Dos alumnes de l’Escola Andorrana d’Escaldes-Engordany van caure al riu i van morir ahir a la nit.” “Troben els cossos sense vida de tres joves de la Seu d’Urgell.” “Quatre treballadors portuguesos morts quan treballaven en unes obres a la carretera de Canillo.” “El mar torna 74 cadàvers d’immigrants a Líbia.” Aquest últim és l’únic titular real, i segur que és el que menys ha impactat el lector. Mort més immigrant i menys encara a Líbia, ja no interessen. Estem vacunats contra la barbàrie, la tragèdia que viuen milers de persones que, malgrat estar lluny d’aquí o parlar altres idiomes, són, són (repeteixo) persones. No totes les vides tenen el mateix preu. Almenys no totes importen d’igual manera. Ahir aquest titular només ocupava un quart de pàgina amb una fotografia de la setantena de cossos tapats vora el mar. Al mateix diari, l’afer del suec i del camió de les bombones de butà ocupava dos fulls. El que hauria pogut ser una tragèdia va prendre espai a la tragèdia en si. Però és més, que un boig entri en un institut d’un poble nord-americà i mati cinc persones té més interès que els milers de cadàvers que arriben a les costes del Mediterrani. Tret que algun bon fotògraf mostri el rostre d’un infant inflat per l’aigua que l’ha matat, li posi nom i pugui ocupar alguna portada. Aturem-nos i pensem que entre aquestes 74 persones ofegades que fugien de la guerra hi havia també professors, alumnes, joves i treballadors. No ens immunitzem contra la massacre, sigui on sigui. Aturem el món.
