La ‘vague’ de Camille Claudel

De vegades hi ha objectes i obres d’art que et sembla que has vist de passada o de manera distreta, sense haver-los donat massa importància, quan en sec i no saps per què t’atrapen. Et quedes com hipnotitzada i els teus ulls abracen i recorren una vegada i altra sense descans l’objecte o l’obra que tens al davant.

Això és el que em va passar fa un temps, al Museu Rodin de París, amb l’escultura de marbre, ònix i bronze de Camille Claudel, La vague, l’onada. Tres cossos de dones semblen que estan jugant mentre una onada immensa es prepara per engolir-les. Les tres figures teixeixen complicitats, distretes en un espai de lleure. Però hom percep com és l’efímer d’aquesta alegria juganera amb l’onada gegantina que s’apropa, implacable. L’escultura, petitona i de manera molt precisa i hàbil, mostra que la felicitat, la innocència del joc o del ball i les complicitats humanes són passatgeres.

Claudel va ser una escultora apassionada. Diuen que tot el seu cos s’abraçava a la pedra, al fang i als materials que esculpia per donar vida a la matèria i que transformava en meravelloses i delicades obres d’art. Però Claudel també va ser una dona avançada al seu temps, brillant i lliure, que es va enamorar del seu professor, Auguste Rodin. Rodin, tot i que va fer-ne la seva musa durant deu anys, va preferir seguir amb la seva companya de vida, fet que va provocar una tristor sense fi a Claudel. I és que Claudel va ser menystinguda, menyspreada i, fins i tot, expulsada per la seva família. El pare era el seu únic protector. La mare, catòlica i intransigent, no va acceptar mai el do artístic de la seva filla. El germà, Paul Claudel, escriptor i diplomàtic de renom a França se n’avergonyia i, tan bon punt el pare va morir, la va fer tancar en un manicomi. Li va pretextar una falsa follia i durant trenta anys la va deixar al manicomi i li va negar, fins i tot, una sepultura i un enterrament dignes el 1943 quan ella va morir. Paul Claudel va ser potser un escriptor i un bon diplomàtic francès però amb un vessant humà nul. Per a Camille, viure a l’ombra de Rodin i amb una família que la va rebutjar va provocar que la seva obra fos, durant molts anys, incompresa i que s’enfonsés al pou de l’oblit.

L’escriptora Michèle Desbordes va publicar una novel·la el 2007 en què imaginava una conversa còmplice entre germans. El llibre descriu com Paul anava a veure la seva germana a l’asili de Montdevergues, i que ella l’esperava il·lusionada amb el vestit blau, sinònim del mar, on ell li havia promès una escapada. Però la novel·la de Desbordes és una novel·la, i punt. Tristament, la realitat va ser una altra.

La història i la vida de Camille Claudel, en clau del segle XXI, es llegirien com les d’una dona rebel i brillant que va ser maltractada fins a la submissió i el tancament en si mateixa. I la escultura La vague, als meus ulls, ho il·lustra de manera molt plàstica i profunda.