Una font termal neix per la filtració d’aigua des de la superfície de la terra, aprofitant esquerdes i falles que, quan entren en contacte amb el magma que hi ha a molts quilòmetres a l’interior de la terra, remunten el camí fent néixer brolladors d’aigua calenta, que durant el viatge ha adquirit diferents propietats químiques. La geologia ho té molt clar. Des del punt de vista històric, aquests tipus de fonts han estat molt valorades des d’antic, especialment pels romans, que fins i tot les reproduïen artificialment en les termes, quan no en tenien una de natural a prop.
Andorra és un punt termal de primer ordre al Pirineu. Fins i tot les fonts termals de la nostra terra, ubicades totes al nucli del Barri de Les Escaldes, van donar el nom al nostre país. Estudis recents ressalten que, toponímicament, Andorra podria tenir com a origen la paraula protobasca dorra, que vindria a significar sorgiment d’aigua calenta, i la paraula aran, que encara en eusquera actual vol dir vall.
El nom del nostre país vindria a significar la vall de les fonts termals, si bé el topònim estaria vinculat a la nostra capital, que acabaria anomenant-se la Vella, no com a adjectiu de vellesa, sinó com un arcaisme del mot vila. Andorra la Vall, Andorra la Vila.
Les Escaldes, reconegut centre termal, té un nom d’origen romà al qual no li cal cap traducció. A les dos ribes properes a l’aiguabarreig del Madriu, amb el Valira d’Orient, han sorgit des de temps immemorials trenta-dues fonts termals, de diferent temperatura i composició, si bé la mitjana de la temperatura ha oscil·lat sobre els seixanta-set i els setanta-un graus, des que es tenen dades registrades. Trenta fonts són de propietat particular i les dues restants pertanyen al  Comú.
Com a curiositat, Les Escaldes és l’únic poble tradicional  del Pirineu construït a l’obac, precisament per aprofitar les bondats que brindaven aquestes fonts. L’altra gran població parroquial, Engordany, es va erigir al bell mig del solà, mantenint la seva tradició ramadera i pagesa, fins als grans canvis del segle XX.
Les Escaldes va tenir una evolució socioeconòmica molt diferent a la seva veïna del solà, amb l’assentament dels paraires, que aprofitant les fonts per transformar la llana, capgirarien l’economia local. En època moderna aquesta activitat tèxtil va tenir una notable pujança, fet que va comportar la creació de la Confraria de Paraires i Teixidors de la Llana, l’any 1604,a la capella de Sant Pere màrtir i Sant Ivo d’Escaldes, com ho demostra la documentació fundacional, guardada a l’arxiu comunal.
D’aquell passat paraire escaldenc ens ha quedat, com a magnífic llegat historicoartístic, el retaule barroc que avui es conserva a l’església parroquial, que s’hauria de conèixer amb justícia, com el Retaule dels Paraires, atès que va ser sufragat per aquesta confraria, i no és casual que apareguin els seus dos sants patrons, Ivo i Pere màrtir. 
La protoindústria tèxtil paraire escaldenca va anar desapareixent durant el segle XIX, si bé el nostre racó termal va provar fortuna obrint establiments hotelers, on s’oferien les cures termals als potencials visitants que, abans de l’obertura de les carreteres, es podien considerar sense cap exageració, com autèntics aventurers que anaven a descobrir el racó exòtic de món que eren les nostres valls, abans que abracessin la modernitat.
La parròquia d’Escaldes-Engordany té com a escut comunal el pont de la Tosca amb la fumerola que surt de la font que hi ha als seus peus. Caldea ha donat visibilitat internacional al nostre termalisme. Tanmateix, en l’indret on neixen les fonts, aquest llegat històric i natural està poc posat en valor. Caldrien actuacions d’embelliment urbanístic i patrimonial, altres centres termals propers com Acs, ho han fet amb èxit fa relativament pocs anys. La Vall de les fonts calentes té aquest deute pendent.