He de reconèixer que, tot i els constants rumors, no havia vaticinat que Rússia hauria envaït la veïna Ucraïna. També he de reconèixer que soc dels que creuen que el diàleg i, en aquest cas, la via diplomàtica ha de prevaldre sempre damunt de les apostes bel·licistes, que tant inclouen els que lluiten en un o altre bàndol, com els que els hi donen suport, tant sigui enviant-hi tropes, com venent armes a qualsevol dels contendents. I en aquest darrer aspecte hi entren molts països de la Unió Europea, que sembla que no s’adonen que estan alimentant i accelerant el fantasma d’una guerra nuclear, que en qüestió de destrucció, no entén de fronteres.
Per desgràcia, cada dia que passa, baixa el nombre de persones que van viure el fantasma de la II Guerra Mundial. Ells eren els testimonis del pitjor desastre del segle XX, que va néixer a conseqüència d’una ideologia, el nacionalsocialisme, que va ser alimentada econòmicament per bona part de les elits alemanyes i que va tenir la clau en la desinformació i la manipulació de les masses. Com bé sabem, l’antisemitisme que imperava a la societat centreeuropea va propiciar que els jerarques nacionalsocialistes no tinguessin cap mena de rubor a enviar milions de persones a les càmeres de gas. Mentre han romàs vius els supervivents d’aquesta atrocitat, els europeus hem tingut al damunt una mena de recordatori, que sempre ens ha avisat de com és de fàcil arribar a una barbàrie com aquella. Amb la desaparició dels darrers, sembla que sorgeix una mena de remor a l’interior de molts països d’Europa, sobretot alimentada per certa desinformació, que tot imitant els discursos d’odi que van catapultar els nazis al poder, està fent forat al nostre continent.
Tot això succeeix mentre Europa ha rellevat des de fa uns anys la seva classe política, els pares de la Unió van deixar lloc als nous polítics, que més que ser uns veritables homes d’Estat, semblen adequar la seva activitat al dia a dia de les enquestes electorals. Europa, si em permeteu l’expressió, no pot ser el refugi de certa mediocritat política, que sobretot trobem personificada en alguns dels seus alts representants, com el màxim responsable de la seva diplomàcia. Amb el camí de la provocació no anem enlloc.
De fet, a part del protagonisme de certs estats, el gran problema de la Unió Europea és la distància de les seves institucions respecte a la ciutadania. Informació i democràcia són aspectes de primer ordre per no caure de nou en les trampes del passat.
