La setmana vinent, serem a l’equador de la Quaresma, els quaranta dies de recolliment que precedeixen a la Setmana Santa i a la Pasqua. Però com vivien aquests dies els nostres padrins? La Quaresma començava, i ho fa encara avui en dia, el Dimecres de Cendra, on el mossèn imposava a tota la feligresia una mica de cendra al front, tot fent-los el senyal de la creu i recitant la coneguda oració en llatí: “Pulvis es, et in pulverem reverteris” que podríem traduir com: “ets pols i a la pols tornaràs”.
Havent combregat i abans de finalitzar la missa, el sacerdot els hi recordava que la disbauxa, els balls del Carnaval i fins i tot jugar a les cartes a la taverna, s’havien acabat i que ara començava un altre temps litúrgic, un temps de calma, de recolliment interior, introspecció, reflexió i austeritat anomenat Quaresma.
Com a nota curiosa, us diré que aquella mateixa cendra que s’imposava al front dels feligresos, provenia d’una fulla del ram que els veïns havien penjat al balcó o finestra durant tot l’any, per tal de protegir la seva casa contra tempestes i/o qualsevol manifestació del Maligne.
Depenent de les parròquies (en unes eren cases fixes i en altres s’ho anaven alternant) entre les cases més properes al temple, proveïen aquest ram. A partir d’aquell moment, les esglésies es revestien amb teles morades o negres, totes les imatges sagrades, retaules i qualsevol pintura pietosa, eren tapats per aquelles teles.
Els homes i les dones havien de vestir de dol rigorós i durant les set setmanes que durava aquell temps, era freqüent que pugessin els “frares predicadors” que els explicaven la importància de guardar i observar els preceptes de la Quaresma, que eren i continuen sent tres: “Almoina, oració i dejú”, i també els predicaven sobre els perills que devien afrontar aquells que no els observessin, no cal dir que tothom ja sabia quins eren: l’Infern i dins d’ell els turments i el foc etern. Els més grans encara recorden aquells sermons ben descriptius i molt durs.
Com que la mesura del temps no era pas tan precisa com la nostra, a molts indrets era costum de disposar d’una silueta de paper, que podia ser pintada o retallada d’un full de diari qualsevol i que representava una dona vella de perfil que vestia camisa i faldilla, amb un nas ben pronunciat, un bacallà a una mà i a l’altra duia un canistrell (cistelleta) ple de verdures, armada amb un rosari ben visible a la cintura i una faldilla enorme que era rematada per la seva part baixa amb set cames amb els seus set peus corresponents. I per què tenia set cames i set peus? Doncs perquè eren les setmanes que durava la Quaresma.
Aquest retallable era conegut com la Vella Quaresma i cada diumenge, havent sortit de missa, la canalla de la casa s’afanyaven per arribar els primers a la llar i arrencar-li una cama i llençar-la, amb certa alegria continguda, al foc, ja quedava una setmana menys per poder tornar a jugar, saltar i córrer alegrement. D’aquesta manera portaven els comptes i sabien les setmanes que havien passat i les que restaven per Pasqua.
També tenien un altre senyal, el dia de Sant Josep, com que era festa grossa, normalment es donava certa llicència per poder ballar, jugar a les cartes, festejar i fins i tot acabar d’escriure alguna carta amb amoretes que fins a Pasqua no podria ser entregada a les mans del destinatari. Aquell dia també es podia menjar la carn que es volgués i es feia un gran dinar familiar al migdia.
Recordem que durant la Quaresma, els divendres eren dies d’abstinència de menjar carn i tant el Dimecres de Cendra, com el Divendres Sant, també ho eren de dejú. Aquell dia les mans amoroses de les mares i les padrines preparaven la deliciosa crema de Sant Josep, que és el que actualment, mal anomenen “crema catalana”. Normalment la crema era sense sucre (era molt car en aquells temps) i aquell dia, com que era festa grossa, se n’hi posava. Havent fet les postres i els cafès, tothom ballava i quan el Sol s’havia post es tornava a la dura Quaresma.