“Emprenyat, decebut, acollonit.” D’aquesta manera, tan expressiva, descrivia un ciutadà del país els seus sentiments per les dificultats que està experimentant, des de ja fa sis mesos, per trobar un pis de lloguer. Els preus habituals per un habitatge on poden viure amb els fills són de 800, 850, 900, 1.000 euros, i davant d’aquesta situació potser no li queda més solució que anar-se’n a viure a la Seu d’Urgell. Aquest és el panorama amb què es topen no només persones que venen ara treballar a Andorra, sinó també d’altres de ben arrelades al país i també andorrans. Mentrestant, el Govern anuncia més ajudes i que està en converses amb els bancs perquè treguin al mercat els pisos que tenen en estoc. Pel que fa a la primera mesura, s’ha de dir que sempre està bé prestar més atenció als col·lectius més desafavorits que puguin tenir dificultats econòmiques. I quant a la segona, com que no hi ha xifres de quants pisos hi ha tancats, tampoc podem sabem si la seva sortida al mercat pot contribuir a alleugerir aquesta mancança de pisos de lloguer. Sembla, però, que s’haurà d’anar molt més enllà i ser més imaginatius perquè, si no, no s’obtindran resultats a curt termini i el problema s’agreujarà, sobretot si, com s’està veient, la xifra d’assalariats continua evolucionant positivament, com està passant els últims mesos. Com és comú en l’ésser humà, malauradament acostumem a relativitzar els problemes, i no reaccionem fins que els vivim en les pròpies carns. Igual fa el Govern: sembla que no es mou fins que un afer no sigui suficientment greu, i mentrestant es dedica a anar fent.
