Mirin, m’he tornat addicte al gènere apocalíptic. Aquesta setmana m’he cruspit El final de todo i Invasión a la Tierra. Ah, sí, i Historia de un matrimonio. Les dues primeres són del tot prescindibles, francament. Historia de un matrimonio toca un altre gènere de catàstrofe i t’acaba d’enfonsar en la misèria. Un altre dia els en parlo. Però el que em té de debò atrapat des de dilluns és El destino fatal de Roma, un patracol que explica com l’imperi es va aprofitar d’una confluència meteorològica excepcional –una miraculosa combinació de pluges regulars i relativament abundants, unes temperatures tan suaus com les nostres– que ha estat batejada com l’Òptim Climàtic Romà i que va culminar al regnat de Marc Aureli, entre el 161 i el 180 de la nostra era. Va ser l’apogeu de Roma. Just després de l'accés al tron de Marc Aureli -l'emperador filòsof i el pare de Còmode, el dolent de Gladiator- es comencen a tórcer les condicions meteorològiques i apareix una malaltia fins aleshores desconeguda que va arrasar el Mediterrani: es veu que va ser la verola, i van morir-hi un de cada quatre romans. L’imperi va sobreviure i es va reinventar, però res ja no va ser el mateix. Al segle III una altra pandèmia, aquesta provocada per un patogen similar a l’Ebola, glups, va tornar a posar a prova la resiliència de Roma. De nou va semblar recuperar-se, però els dies de l’Òptim Climàtic no van tornar, i no cal que els recordi que l’últim emperador d’Occident, Ròmul Augústul, va ser deposat el 476. Les similituds de la nostra època, inclòs el canvi climàtic, amb el daurat segle II –daurat fins a l’adveniment de la verola, és clar– són a la vegada sorprenents i inquietants. El consol és que l’imperi encara va resistir tres segles abans de caure. Ja firmaríem nosaltres, oi?
