–Qui farà les declaracions?
La pregunta semblava innocent. Acabava una sessió del Consell General. Davant dels periodistes hi havia un grup parlamentari format per dues dones i un home. Sense que ningú ho qüestionés, la mirada es va dirigir cap a ell. No perquè presidís el grup. No ho feia. Simplement, era l'home.
No hi havia mala fe. I, precisament per això, aquell gest era tan revelador. Els prejudicis més persistents no acostumen a manifestar-se amb actituds evidents, sinó a través d'automatismes que ningú no qüestiona. Encara avui, quan imaginem qui representarà una institució o parlarà en nom d'un col·lectiu, la primera imatge que ens ve al cap continua sent, massa sovint, la d'un home.
Vaig recordar aquella escena durant l'acte de cloenda de Amb Veu de Dona. Una trobada que no parlava només de dones, sinó de democràcia. Perquè la qualitat d'una democràcia també es mesura per una pregunta senzilla: a qui reconeixem autoritat? A qui escoltem sense posar-lo a prova? I qui, en canvi, continua havent de demostrar una vegada i una altra que ocupa el lloc pels seus mèrits?
La periodista afganesa Khadija Amin ens va recordar que els drets mai no són irreversibles. Després del retorn dels talibans el 2021, milions de nenes han estat expulsades de les escoles i les dones han desaparegut de les universitats, de l'espai públic. En el moment que un règim vol sotmetre una societat, una de les primeres coses que fa és silenciar les dones. Perquè la veu és poder i perquè sap que una dona que estudia, informa, participa i qüestiona és una dona que transforma.
La nostra realitat és molt diferent. Però això no vol dir que la igualtat estigui completament assolida. Aquí ningú prohibeix a una dona estudiar o exercir responsabilitats polítiques. Les barreres són més subtils. Una mateixa idea encara sembla més convincent quan la defensa un home. Els experts que ocupen titulars continuen sent majoritàriament homes. I moltes professionals han d'acreditar repetidament la seva experiència per obtenir una credibilitat que massa sovint es concedeix d'entrada als seus companys.
Durant l'acte també vaig retrobar la veu d'Angelina Mas. No vaig tenir el privilegi de conèixer-la, però les seves paraules continuen interpel·lant-nos. Explicava que, durant molts anys, en política s'acceptaven sobretot les dones que "no molestaven gaire".
Seria injust negar els avenços assolits. Avui hi ha més dones ocupant responsabilitats públiques que mai. Però la reflexió d'Angelina Mas encara conserva una part de veritat. A les dones se'ls continua exigint un equilibri impossible: ser fermes, però no massa; ambicioses, però sense incomodar; visibles, però sense eclipsar. Sovint se les jutja més pel to que pels arguments i, encara avui, hi ha qui pressuposa que ocupen un càrrec per complir una quota abans que pel seu talent.
El repte no és omplir percentatges. És que arribi el dia que ningú es pregunti per què una dona lidera una institució, dirigeix una empresa o parla en nom d'un grup parlamentari. Que el seu lideratge sigui tan natural com el de qualsevol home.
Les paraules de Khadija Amin també ens deixen una responsabilitat. No n'hi ha prou d'emocionar-nos escoltant el seu testimoni. Cal continuar donant veu a les dones afganeses, defensar el dret de les nenes a l'educació i mantenir la situació de l'Afganistan present en l'agenda internacional. El pitjor que els podria passar, després que els hagin pres els drets, és que nosaltres també els prenguéssim l'atenció.
Els drets no es perden sempre de cop. De vegades desapareixen sota un règim que prohibeix la llibertat. D'altres, s'erosionen lentament a través d'inèrcies que condicionen qui és escoltat i a qui es reconeix autoritat. Entre una realitat i l'altra hi ha una diferència enorme, però una mateixa lliçó: una democràcia només és plenament madura quan cap dona ha de demostrar que mereix ser escoltada.
