Han passat pocs dies i aquella empenta inicial comença a afluixar. No necessàriament per falta de constància, sinó perquè apareix una veu persistent, sovint silenciosa però  molt present: “Ja ho deixaràs”, “sempre et passa el mateix”, “no aguantaràs gaire”.

Abans de jutjar-te, potser val la pena aturar-te i fer-te una pregunta clau: aquests objectius realment t’aporten valor, et connecten amb qui ets avui i amb cap on vols anar? O són objectius definits per expectatives externes, comparacions o pressions que has assumit sense revisar?

Sovint sobrevalorem el que podem fer en un dia o en una setmana i infravalorem profundament el que podem construir en un mes o en un any. És com sortir a córrer el primer dia de l’any intentant mantenir un ritme que no és el teu. Potser aguantes uns minuts, però l’endemà apareix el cansament i la frustració. En canvi, quan respectes el teu ritme, avances quilòmetre a quilòmetre i escoltes el cos, el progrés és sostingut.

Amb els objectius personals passa exactament el mateix. El primer pas acostuma a costar més del que sembla. No perquè sigui gran, sinó perquè activa la por al desconegut. I aquí la veu interna torna a parlar: “No és el moment”, “ja començaràs dilluns”, “ara no toca”. Però quan fas aquest petit pas, encara que sigui modest, alguna cosa s’activa. Una acció porta a una altra, i el procés comença a tenir sentit. El problema és que rarament ens aturem a reconèixer-ho. Sovint pesa més el nostre jutge intern que qualsevol paraula de reconeixement extern.

Sovint aquesta veu interna no apareix cridant, sinó xiuxiuejant. Ho fa en forma de dubte, de cansament anticipat o de comparacions constants amb els altres. Ens fa creure que anem tard, que no en sabem prou o que ja hauríem d’estar en un altre punt.

Detectar-la no és eliminar-la, sinó prendre distància i decidir quina veu volem escoltar. Perquè quan no posem consciència, acaba dirigint moltes decisions del dia a dia sense que ens n’adonem.

La ment, si no l’acompanyem, està configurada principalment per assegurar-nos la supervivència. Evitar riscos, conservar energia, no sortir massa del conegut. I això és útil, però limitant. Aquesta mateixa ment té la capacitat de crear, aprendre i anar molt més enllà si sabem acompanyar-la.

Pensa en objectius concrets com menjar d’una manera més equilibrada o anar al gimnàs. Si només et quedes amb l’activitat, és fàcil abandonar quan apareix la incomoditat. En canvi, si connectes amb el benefici associat: més energia, més claredat mental, més equilibri emocional, l’esforç pren una altra dimensió. I també evites dolors coneguts: el cansament constant, la irritabilitat, la sensació d’estar sempre a remolc. Quan dones sentit al “per què”, sostenir l’hàbit és molt més fàcil.

També és important no ser excessivament rigorosos. Si has complert l’hàbit diversos dies i un no, la veu interna tendeix a fixar-se només en l’error. Aquest enfocament genera frustració i, sovint, abandonament. Canviar la mirada és clau: veure el conjunt, no només el dia que no ha sortit com esperaves.

Més enllà de marcar objectius, cal dissenyar entorns i sistemes que ens ajudin a complir-los. Facilitar-nos el camí. Fer-lo més amable. Perquè quan arribin els sotracs i les adversitats, és important que hi hagi un compromís ferm amb un mateix i un sistema alineat amb qui ets. Aquesta coherència és la que sosté el procés quan la motivació fluctua.

La invitació és clara: revisa els teus objectius, ordena’ls i pregunta’t si realment et representen. I si cal, redefineix-los. Perquè no es tracta de començar fort l’any, sinó d’arribar-hi sencer. Què faràs avui, encara que sigui petit, per avançar en la direcció que realment vols?