La vida...

La vida. La pressió, a vegades, d’haver d’omplir de sentit la vida i dubtar, sempre dubtar, de si ho estaré fent bé. En molts moments, més angoixa que plaer quan hauria de ser al revés. El plaer, com a positiu, sempre ha de guanyar a l’angoixa, com a negatiu, i no és així en molts moments. Millor, potser, seria frenar i hauríem de viure per aprendre a estimar la pròpia vida. És a dir, el plaer de viure i prou. Passejar sota un sol radiant o mentre et cauen les gotes en un dia de pluja. Nedar al mar o a la piscina. Aquella llibreta –no faré publicitat de la marca que compro– on em poso a escriure idees, les meves historietes, els meus secrets o les meves bogeries. Ens agrada sentir-nos invencibles i a la vegada tenim aquella por que en un segon els plaers que un té desapareguin de cop. Tinc la sort de dedicar-me a aquesta professió i poder entrevistar a persones amb històries vitals. Per exemple, un andorrà fent apnea i no fent alpinisme. Fent cims sota l’aigua i sense un lloc per viure fix quan pel nostre cap passa allò de tenir fills, una hipoteca per tenir una propietat i un cotxe. Ahir vaig entrevistar a Genís Besolí. Un 28 d’abril del 2017 treballant a l’hípica li va caure una bala de palla i li va deixar en cadira de rodes. Jugava al segon equip del Vall Banc Santa Coloma i la seva vida, en qüestió de res va canviar. La vida. Sí, sí..., la vida! Sempre pensem que a nosaltres mai ens passarà, però sempre pot passar. La vida és una merda. L’afirmació és un clàssic, però crec que és falsa. Deia Lluís Llach: “Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal”. La vida serà bona, i no una merda, si sabem estimar-la de la manera que fan alguns quan reben cops que semblen  –i també ho són– irreversibles.