La vida

Durant aquests mesos he estat escrivint sobre el mar, el viatge i el llibre. Avui volia tancar aquesta sèrie amb aquest article intitulat La vida, amb l’ànim de sintetitzar els tres darrers.
Joseph Campbell, a l’assaig El símbolo sin significado –compendiat a El vuelo del ganso salvaje– diu: “La función del arte, pues, no consiste en proporcionar un significado tranquilizador, sino una sensación de existencia”. L’afirmació del mitòleg estatunidenc ens aclareix moltes coses de cara als dilemes quotidians a què ens enfrontem ara, amb una socialització minvada.
Per a molts l’art, la literatura o altres activitats relacionades signifiquen la sortida que dins de casa permet transcendir temporalment la realitat del deure, la contenció, la soledat i la impotència. Quan manquen la festa, les companyies efímeres i les perdurables, les celebracions i tot allò que evoca el carnaval, poden ser les arts els vehicles de la creativitat, de la imaginació, del sentiment i de l’oci. D’aquí la diferència que estableix Campbell entre el significat que tranquil·litza –tot va bé– i la sensació d’existència –s’està viu–. La potència de la segona és major que el consol de la primera.
Aquesta sensació d’existència és el que, en certa manera, se’ns va plantejar experimentar a TrumfOna, performance, de la mà d’Eve Ariza, Angi Duró i Deborah Ribas, a Casa Rull, al novembre. En accedir-hi se’ns feu cinc cèntims del funcionament de l’activitat, se’ns parlà de la patata i acte seguit se’ns demanà que ens formuléssim un propòsit al qual hi accediríem a través de l’acció. En pujar a la sala noble, seguérem al voltant d’una taula plena de trumfes de fang. L’acció consistia a pelar-les, en silenci. En acabar una prendre una altra i així anar fent fins a tres quarts d’hora, si no recordo malament. A continuació, la meva experiència d’usuari.
El meu propòsit era conèixer allò què s’amaga a l’interior. I amb aquest propòsit vaig iniciar d’una manera metòdica i concentrada el meu periple pelant patates. En no conèixer la frontera entre la pell i la carn, la patata de fang em convidava a seguir-la decapant fins a la seva extinció. Si bé és cert que la textura canviava, jo procurava mantenir impertorbable l’esquema. I va ser precisament aquesta concentració la que em va permetre fer la primera de les meves troballes. En arribar al final de la primera patata, i havent entrat en el trànsit provocat per la vibració dels gongs i el moviment concentrat i repetitiu, vaig arribar al cor de la patata, d’un fang més tou que el de la superfície, encara fresc, que en pressionar-lo amb els dits de manera involuntària prenia la forma d’una pela de patata. El cor, la pell. El nucli, la superfície. La resta de patates –de troballes– me les reservo.