En un atac d’ingenuïtat màxima m’inscric a una ruta cultural, una ruta històrica, que, en un atac d’ingenuïtat màxima, té la intenció de recórrer alguns escenaris que volen transportar el participant a l’Andorra del passat, indrets bonics on explicar-li alguns episodis que van ser importants. Un cop dins de l’autobús, no és difícil intuir que allò no serà fàcil. Al centre d’Encamp la circulació és molt lenta, obres a una banda i altra de la carretera, el bus ha d’afluixar moltíssim per no topar amb la base d’una de les grues. Cap problema, passem just, però passem.

Per no mirar grues, miro el mòbil i m’apareix publicitat d’una altra activitat. Una influencer –perdó, creadora de contingut– m’ofereix una alternativa que potser m’hauria anat millor: esmorzar a la seva súper cafeteria famosa i després fer-me selfies amb les torres més noves al darrere mentre faig cors amb els dits. Fer cors amb els dits a les fotos és apassionant. 

Però ja soc dins de l’autobús de la ruta cultural, ara no puc canviar. Arribem a Canillo i el centre també està tot en obres. Les màquines que treballen no em deixen sentir la guia, que intenta buscar aquells miniescenaris per explicar l’Andorra del passat. No l’escolto, la meva atenció va al cotxe de colors llampants que passa. Una ruta que sí que m’agradaria és anar a veure circular molts cotxes dels youtubers –perdó, creadors de contingut– i fer rànquings d’estètica, velocitat i soroll. Fer rànquings d’estètica és apassionant. 

Ara la guia diu que anirem a Sispony. Molt bé, així veurem les obres de la Massana. Arribem davant de la Casa Rull, ara sí, un escenari autèntic del passat. Mentre el mirem, ens hem d’apartar de seguida, el primer vehicle que ens dona la benvinguda a Sispony és un camió de material per a les obres per construir habitatges que la gent normal mai podrà comprar.  

Provaré rutes culturals a Barcelona, teatre per exemple, Permagel, excel·lent adaptació de la novel·la d’Eva Baltasar interpretada per Maria Rodríguez Soto. L’obra, fantàstica, l’hora i trenta minuts per arribar a l’Eixample, també. Grues, màquines, talls, desviacions cap aquí, desviacions cap allà; obres. 
Desisteixo, torno a casa, a la Seu. Al meu carrer, Regència d’Urgell, acaben de començar set mesos d’obres de “pacificació”. Ara, seguint la moda de Barcelona, els carrers es “pacifiquen”. Abans vivíem en guerra? Quedarà fantàstic, segur. 

Davant d’aquest panorama opto per una solució radical, una tornada als orígens. En un atac de hippisme –antic, cert, antic– decideixo tornar a Senyús, un poble deshabitat des dels anys 70, amb un accés infernal, on potser encara trobo dreta la casa dels meus padrins. Quan passo per Cabó m’expliquen, contents, que aviat començaran les obres de la nova carretera cap a Senyús.