La nostàlgia ens produeix una percepció similar al patiment quan pensem en una cosa que hem tingut o viscut en una determinada etapa i que ara ja no tenim, s’ha extingit o ha canviat. A causa d’això, de vegades sembla que vivim en una mena de paradoxa constant; d’una banda mirem cap endavant cada vegada més, impulsats per l’avanç de la tecnologia –que agraïm en major o menor mesura– i de l’altra fa la sensació que fem bona la frase “Tot temps passat va ser millor”.

I això sol aplicar-se, sobretot, a la nostra infància. Cada pensament d’aquesta època ens genera un somriure perquè ens fa, en certa manera, viatjar en el temps. El problema d’aquesta sensació és que sol estar esbiaixada per la memòria, que no sempre és objectiva, de manera que normalment, ens recordem només de les coses bones. Una cosa semblant ens passa amb les exparelles quan recordem els moments del començament en lloc dels que els van donar el caràcter d’ex. Però així és la vida.

Ara la nostàlgia és una cosa quotidiana, i com a fenomen, no està exempt de ser estudiat, sobretot pels nostres amics del màrqueting. Llavors, ara tot és retro o vintage, que queda encara millor. Així, les neveres i els electrodomèstics ens recorden els que tenia la nostra àvia, però amb més glamur i menys pols.

I on més es nota és en la indústria de l’entreteniment. El cinema està ple de remakes, que no solen millorar l’original, però els que en saben diuen que la nova estètica de la mà de la tecnologia visual, apropa aquestes històries a les noves generacions. L’última adquisició ha estat IT, de Stephen King, molt millor que la dels 90 al meu entendre i que a més aprofundeix en una altra cosa molt significativa de la nostra infància: les pors. Qui no va tenir pànic als pallassos de petit? Jo sí. I molt.

I el més nou en aquest panorama audiovisual són les sèries i amb elles el gran estendard de la nostàlgia: Stranger Things. Una història molt ben explicada que beu directament de la font de la malenconia dels que ja tenim una certa edat. Un relat ambientat en les atmosferes dels 80 pròpies de nou del gran Stephen, amb el seu Quédate conmigo i la ja esmentada pel·lícula del pallasso, amanit amb un polsim dels Goonies.

En fi, tot sigui perquè no deixem de sentir que el nostre nen interior continua intacte, encara que molts s’esforcin a mantenir-lo anestesiat a força de consum i gadgets descartables. Tant de bo poguéssim conservar, a mesura que envellim, una mica més d’aquesta ingenuïtat infantil on l’únic que ens importava eren els amics i no necessitàvem gaires coses per entretenir-nos i fer que la nostra imaginació volés. Però és que bé, la vida... és així.