La vida és com una nòria. Afavoreix la intimitat de l’ai ai ai i ens torna al cabal de la fira i de les atraccions arran de terra: el tir al blanc, el pim pam pum o els caballitos, amb el mareig de qui ja ho ha vist tot des de la part més alta. La nòria és una metàfora del vertigen, roda de la fortuna, puja i baixa del destí que ens eleva i després ens fa descendir fins on som sempre... a la realitat. Recordo un dels episodis més delirants dels germans Hernández i Fernández, a les aventures de Tintín, quan es desorienten al desert amb un jeep fins que veuen unes roderes i decideixen seguir-les. Ells estan convençuts que han trobat un camí i de tant en tant veuen el rastre d’un altre vehicle que se’ls afegeix, fins que s’adonen que són ells mateixos que estan fent cercles. Viatge circular, donar voltes i voltes sobre alguna cosa, és una de les grans metàfores de l’estupidesa humana. Amb la maleïda pandèmia aquí estem, donant voltes com un hàmster a la nostra gàbia particular. Rodant i rodant com ximples i amb un morrió a la boca. Treballar i anar cap a casa i ara treballar des de casa, alguns, amb els nostres mitjans. I la roda continua girant. Com una nòria, vam començar amb un ritme lent, després ens vam accelerar i ara tornem a un ritme pausat. Tot és culpa nostra, i no de qui manipula la nòria. Això sí, no para de girar amb nosaltres a dintre. Hi ha coses que continuen rodant i d’altres que algú s’ha encarregat d’aturar en sec. L’únic que continua donant voltes i voltes és el virus. No l’han aturat. No hi ha un punt intermedi i tot es debat entre les mesures preventives i l’arribada de la vacuna. I entremig? Una nòria.Voltes i més voltes. Rodar i rodar. Marejar i marejar.
