La vida a la llum de les pantalles

Addictes a les pantalles. Hem esdevingut una espècie que no és res sense elles. Les necessitem per treballar. Per comunicar-nos, per això sempre les portem ben a prop, a la butxaca. I també en els nostres moments d’oci. I en som tan fanàtics que el mercat, amb gran olfacte, ha començat a guarnir els carrers i avingudes amb enormes pantalles. No hi ha comerç que no disposi d’una andròmina d’aquest tipus on projecta imatges resplendents i figures en ràpid moviment –els va la marxa–. Fins i tot hi ha edificis sencers coberts per pantalles. Perquè qui més crida és qui guanya encara que els vianants s’hagin de posar les ulleres de sol per evitar ser enlluernats. Però ja de tants impulsos, passejar pel carrer s’ha convertit en una tasca esgotadora. Els moviments bruscos de pla, les pampallugues constants, els elements que viatgen talment un llamp de dalt a baix, de baix a dalt, en diagonal o en direcció a la nostra persona, han esdevingut només soroll. Un guirigall que ens persegueix i ens inunda fins a arribar-nos a neguitejar. No ens en podem desempallegar. Estem atrapats. És una qüestió de salut pública, senyors governants. Premin la tecla off. Permetin als nostres ulls descansar. Poder veure la foscor a la nit, i també les estrelles i la lluna quan no hi hagi núvols. Poder avançar al ritme que ens diu el cos. Frenar i pensar. Viure en l’avui i no pas en el demà. Mirar les cares dels companys i companyes de passejades. Perquè la vida a la llum de les pantalles ho és tot menys sostenible, que és el que cerquem.